La “MECA” de L’ESCALADA en ROCA

Tothom sap que si pretens crear un blog sobre els clàssics de l’escalada en roca, cal començar-lo per Yosemite. Si no ho fas, l’has cagat. Yosemite és la “Meca”.  Des de fa més de setanta anys els escaladors han assetjat les fissures que recorren les seves formacions granítiques i, poc a poc, aquest indret ha donat lloc a algunes de les rutes més mítiques de la història de l’Escalada (sí, sí, amb majúscules).

???????????????????????????????

El Half Dome des de Glacier Point. Foto: Lupe Hurtado.

L’home blanc no va trepitjar la vall de Yosemite fins a mitjans del segle XIX. Aleshores, aquells exploradors que hi posaren els peus no es feien a la idea de les dimensions de tot allò que els envoltava: l’any 1851, un soldat alçà els ulls cap al cim de l’espadat que avui anomenem El Capitán, valorant que havia de tenir uns cent vint metres d’altura! Tal com si vingués de Lilliput, poc s’imaginava que totes aquelles parets eren vuit vegades més grans del que havia calculat…

Aquesta falsa percepció continua present entre els escaladors actuals, i també la degueren tenir –vull pensar- els pioners de l’escalada a la vall quan, cap als anys 30, van enfrontar-se a les primeres arestes i agulles. A qui també envoltaren les falses percepcions va ser al veterà escalador John Salathé. D’origen suïs, era un home de dubtosa salut mental, però acabada la Segona Guerra Mundial va ser prou visionari com per entendre i demostrar que serien les tècniques d’escalada artificial les que obririen grans possibilitats a les noves generacions. Poc abans de sucumbir a una espiral d’excentricitats i paranoies, Salathé va protagonitzar l’ascensió de dos dels promontoris més imponents i escarpats del Yosemite National Park. L’ascensió de la Lost Arrow va significar el primer big-wall escalat amb tècniques d’artificial; i la via Steck-Salathé al Sentinel, a més d’una via històrica és, encara avui, un bon test per aquells que es vulguin posar a prova en un itinerari d’aventura i exposició sobre fissures amples i xemeneies. Ambdues vies imposaren uns nous estàndards tècnics i de dificultat, encetant la més tard anomenada edat daurada de l’escalada a Yosemite.

Warren Harding durant l’obertura de The Nose. Foto: http://www.yosemiteclimbing.org

L’escalada artificial va allunyar la paraula impossible de les ments dels escaladors de l’època i, ben aviat, aquests van apuntar cap a les dues parets inescalades més majestuoses de Yosemite: el Half Dome i El Capitán. El primer -per la seva bellesa i situació privilegiada, emblema indiscutible del parc- va conquerir-lo la cordada liderada per Royal Robbins, l’any 1957. Paradigma de l’escalador intel·lectual (introspectiu, metòdic i formal), Robbins va desmarcar-se de la resta deixant l’aleshores via més difícil de Nord-amèrica: la Regular Northwest Face. Mirant-s’ho de reüll, Warren Harding esperava superar la gesta de Robbins. A les antípodes –pel que fa a caràcter- de Robbins, Harding era un personatge irreverent i provocador, més amant del vi que de les normes. Era un paio directe: li importava el “què”, més que no pas el “com”. I aleshores el “què” tenia un nom: El Capitán. L’any 1958, doncs, Harding va donar forma a The Nose, una via que no necessita presentació; el que li cal és un post per ella sola. Sempre d’actualitat, el passat 28 d’octubre The Nose va veure com Libby Sauter i Mayan Smith-Goban establien un nou rècord femení de velocitat: 5 h. i 2 min. Què en diria Harding després dels seus 45 dies de treball repartits en dos anys?

Durant la dècada dels seixanta Yosemite es va consolidar com a escola d’escalada de referència, i al Camp 4 s’hi va començar a sembrar la llavor que el convertiria en el campament d’escaladors més emblemàtic del món. Noms com Chouinard, Pratt, Frost o Powell, a més dels abans esmentats, van forjar la seva llegenda al voltant de les fogueres pròximes al Columbia Boulder. Entre aquests, Yvon Chouinard (després fundador de la marca “Patagonia”) va ser el més innovador, dissenyant nous models de pitó com les “V”, els “rurps” o “bongs” cada vegada més grans. Precisament, Chouinard va ser qui va batejar el vessant d’El Capitán on, l’any 1961, Robbins-Pratt-Frost obririen la que fou considerada com la millor escalada en roca del món: Salathé Wall. En aquesta via, Robbins feia prevaldre el “com” per sobre el “què” establint, d’aquesta manera, l’estil que defineix el “big-wall” a Yosemite. Una ascensió ràpida, amb el mínim de cordes i assegurances fixes eren la clau per garantir l’aventura i la puresa de l’ascensió. En paraules de Steve Roper, Harding va crear el concepte de “big-wall”; Robbins va perfeccionar-lo.

phoca_thumb_l_gy17

Royal Robbins en el pèndol cap a Hollow Flake, a Salathé Wall. Foto: Tom Frost. http://www.royalrobbinsthebook.com

La cultura hippie, les drogues, la lluita per la igualtat, Vietnam… A mitjans seixanta la societat dels EEUU estava en plena ebullició. Tot estava canviant, tot es qüestionava i, d’alguna manera aquest clima de renovació va tenir el seu reflex al Camp 4. L’escalada de big-wall havia assolit les més altes cotes, de manera que altres parets menors i velles tendències com l’escalada lliure començaven a reclamar el protagonisme perdut. L’incipient renaixement del free va manifestar-se amb l’escalada de fissures de dificultat -com el temible off-width Twilight Zone de Chuck Pratt (1965)-, i també amb l’alliberament d’antigues rutes d’artificial. Així va ser amb l’East Buttress d’El Capitán o amb Serenity Crack que, mercès a l’eixamplament de les fissures (inicialment cegues) provocat per l’ús reiterat dels claus, va convertir-se en l’escalada lliure més difícil de la vall als anys 60. Aquesta darrera, junt amb la veïna de dalt –Sons of Yesterday- formen, avui dia, una de les combinacions més imprescindibles de la vall.

En aquells anys les notícies sobre les escalades a Yosemite ja donaven tombs al planeta i els escaladors estrangers començaven a freqüentar el Camp 4. Una curiositat:

El primero que escaló una vía difícil de Yosemite fue el conocido escalador catalán José Manuel Anglada, quien, junto a Robbins y Herbert, realizó el espolón este de El Cap en 1964.

Molts líders de la vella guàrdia encara estaven força actius: l’any 1967 Royal Robbins inaugurava la popular Nutcracker, una de les primeres vies de Yosemite oberta sense ajuda de claus, únicament amb tascons (nuts). Però el canvi generacional estava servit. Jim Bridwell (qui ja havia descobert una de les joies del Half Dome, la Snake Dike) seria l’encarregat de recollir el testimoni dels seus predecessors i liderar una nova revolució de l’escalada a Yosemite.

Avb1

 Galeria

Anuncis

3 pensaments sobre “La “MECA” de L’ESCALADA en ROCA

  1. Genial Pep!

    M’agrada molt la idea d’aquest blog. Estic segur que molts en traurem profit de les publicacions que hi facis.
    Ja fa molt que tenia ganes de escalar a Yosemite, ara, encara més!

    Ànims i Bons encadenes!

    Liked by 1 person

  2. Retroenllaç: La "MECA" de l'ESCALADA en ROCA. Pep Farré

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s