Algunes IMATGES bones de: JOAN CAPDEVILA VALLVE

Sempre hem sentit que una imatge val més que mil paraules, i en el nostre entorn virtual, caracteritzat per la immediatesa de les xarxes socials, aquesta afirmació cobra major sentit. Però als qui ens captiven les paraules i ens estimulen els arguments, encara som prou insensats com per desafiar la dictadura de la imatge, emprant ni més ni menys que mil mots per destacar el seu poder en l’escalada i l’ús que en fa, en aquest cas, el fotògraf Joan Capdevila Vallve.

La meva vida és una recerca emocionant de l’equilibri físic i espiritual. (Heinz Zak)

Chris Sharma a l'X-Tone Les Garrigues, 2008

Chris Sharma a l’X-Tone Les Garrigues, 2008. Foto: J. Capdevila Vallve

Un dels elements més encisadors de l’art fotogràfic és, sens dubte, aquest equilibri suggerit pel reconegut autor austríac Heinz Zak. En qualsevol instantània hi observem, d’una banda, un retrat físic -directe i fidel- d’allò que ens és visualment perceptible. Però, a part, l’ull fotogràfic té la virtut de fer convergir aquest vessant més palpable amb una òptica -diguem-ne- pròxima a l’espiritualitat: pot captar i generar emocions, ens fa entendre una passió o, a través de sensacions del tot intangibles, pot introduir-nos en una atmosfera especial. A partir d’aquí, una foto transcendeix la seva funció com a mer document gràfic per assolir una naturalesa inspiradora, capaç de capturar allò instantani i transformar-ho en un missatge intemporal.

separatereality1

El fotògraf Heinz Zak sobre Separate Reality. Foto: heinzzak.com

En el nostre intent de divulgar l’essència del món de l’escalada a través dels seus clàssics, creiem que la representació gràfica hi juga un paper fonamental. La imatge fotogràfica ha estat i continua sent un dels principals mitjans de mitificació, útil per convertir un escalador, una via o una ascensió en clàssics –fins i tot mites- del nostre esport. Hem anomenat Heinz Zak qui, anys després de realitzar les fotografies de Wolfgang Güllich escalant sense corda el famós sostre de Separate reality (Yosemite), va ser capaç d’imitar-lo posant-se davant l’objectiu mentre repetia el temerari “solo integral”. Avui en dia, ambdós reportatges –el de Güllich i el del propi Zak- formen part de la iconografia clàssica de l’escalada en roca. Però afortunadament, no sempre cal arribar a composicions tan arriscades. De vegades, només amb la seva publicació en una revista o una guia, una imatge aparentment banal pot convertir una ruta o un indret en objecte de desig per a bona part de la comunitat escaladora.

A https://algunesviesbones.wordpress.com, doncs, obrim les portes a la fotografia com a disciplina forjadora de clàssics, però també com aquell art imprescindible per interpretar i difondre el caràcter d’una activitat filla del segle XX. D’aquesta manera, i periòdicament, esperem presentar petits tastos fotogràfics d’autors diversos que, d’una manera o altra, han abocat part de la seva creativitat -i una bona dosi d’esforç- en plasmar algun detall del nostre entorn vertical. I esmento l’esforç perquè la fotografia és un més d’aquells àmbits que, sovint poc reconeguts i mal remunerats, es nodreixen de veritables apassionats. Aquesta darrera apreciació s’intensifica si observem el microcosmos de l’escalada, dins el qual, dedicar-se professionalment a fer fotos, esdevé tota una gesta.

Malgrat que el gruix de l’activitat de Joan Capdevila Vallve (Reus, 1974) no està dedicat a l’escalada, sí és cert que aquest fotògraf reusenc ha aconseguit fer de la seva passió un “modus vivendi”. Professional de la càmera des dels 23 anys, Capdevila va iniciar-se esperonat per alguns premis en concursos de fotografia de paisatges i, posteriorment, com a reporter dels concerts organitzats a Reus per l`AMCA (Associació de Música Creativa Actual). Des d’aleshores la música mai no ha deixat d’acompanyar-lo i, amb banda sonora de la dark wave londinenca, ha treballat abastament la fotografia de producte, la imatge corporativa i de serveis, així com la fotografia cultural, d’ambient i el paisatgisme.

Luky i Oscar. Foto David Brascó

Luky i Oscar. Foto David Brascó

Enamorat del Priorat, actualment viu i treballa a Cornudella de Montsant, on ha trobat un escenari inigualable per les seves produccions. La vinya i els paratges de Montsant, o els espadats llegendaris que enarboren Siurana són motius habituals en les composicions d’aquest fotògraf, persistent com pocs en l’estudi de la llum i els angles que més afavoreixen la riquesa paisatgística i la varietat cromàtica d’aquestes contrades. Partint de Cornudella, Capdevila també es dedica a perseguir els millors retrats d’altres municipis de les comarques tarragonines que, junt amb llurs festes i tradicions, han estat associats al segell turístic Costa Daurada.

Però com a apassionat de l’escalada i de la muntanya en general, la càmera de Joan Capdevila ha recorregut senders, crestes i parets, sempre a l’aguait d’un angle inversemblant o d’una boira matinal que aporti aquell enfocament personal als paisatges tradicionals. I, com no, el seu objectiu sovinteja les perspectives més aèries que li ofereixen les cordes i altres artilugis de progressió vertical. Amb ells, a part de castigar la ronyonada, aconsegueix una percepció més directa de la plàstica gestual i de les sensacions que experimenta l’escalador. Quan se l’interroga sobre altres referències més tècniques, Capdevila apunta que la càmera no fa al fotògraf, tal i com els diners no fan la felicitat. –Però tot ajuda –afegeix amb picardia. D’aquesta manera, fruit de la sinergia entre dues passions –la fotografia i la muntanya- Joan Capdevila ha completat una àmplia cartera d’imatges d’escalada de la qual, a mode d’exposició virtual, aquí n’acollim una petita selecció.

Prèviament, els seus treballs d’escalada ja han aparegut en diverses revistes, diaris i publicacions, com Desnivel, Vèrtex o Viajar, entre altres. També és de la seva càmera que han sortit bona part de les fotografies que il•lustren les dues edicions de la guia d’escalada Siurana, obra de David Brascó i Natàlia Campillo. I, per citar un darrer treball, esmentarem l’ambientació del refugi d’escaladors d’Arbolí. Aquest bar-refugi, amb vocació de centre d’interpretació, va escollir les fotografies de Joan Capdevila (junt amb altres recursos gràfics) per apropar al visitant a les beceroles de l’escalada. I per si amb això encara no en tenim prou, heus ací el millor aparador de la seva obra: joancapdevilavallve.com. Des d’aquest lloc web, en Joan Capdevila posa la seva experiència i creativitat a la vostra disposició.

I com apuntàvem al principi: nou-centes noranta-vuit, i mil.

GALERIA

Advertisements

5 pensaments sobre “Algunes IMATGES bones de: JOAN CAPDEVILA VALLVE

  1. I tant que sí Pep! tots tenim alguna/es fotos d’algú en alguna vía mítica gravada a la retina…jo pero exemple tinc la del Txavo Vales fent la Chupacuerpos del Botijo
    flipava el primer día que vaig pujar x allí jjj
    sí senyor molt important i guapo lo de la fotografia al món de l’escalada (potser millor que els vídeos no?)
    Oscar
    salut!

    Liked by 1 person

  2. Home Oscar! Ja que has anomenat al Txavo, jo recordo també un article, principalment de fotos, sobre un “USA trip” seu que, als meus ulls, també va contribuir a mitificar els tours d’escalada per la costa oest (Smith Rocks, Red rocks, Yosemite…) Tenia fotos ben guapes i, segurament, amb tanta o més màgia que els videos actuals. Però és cert que ara també ens atrau molt el missatge, molt més pràctic i directe, que ens ofereixen els videos; encara que si són d’alguna via de pila i s’allarguen més de minut i mig, gairebé tots ens quedarem amb la foto… jajajaja 😉
    Una abraçada!

    M'agrada

  3. Ben pensat, a veure si amb el temps podem tenir “algunagaleriabona” jajaja.
    Aprofito per fer una pregunta i potser obrir un debat, sempre he pensat que en moltes publicacions “giren” les fotos per donar una major impressió de verticalitat, a veure si m’explico amb un exemple.

    Voldria que quedi clar que no és una crítica, jo ho entenc com un recurs fotogràfic, que per altra banda el mon de la fotografia n’està ple.

    Que en penseu???

    Liked by 1 person

  4. Jo crec que, en tot cas, no ha de ser la publicació, sinó el fotògraf, qui decideixi exposar la foto en un o altre sentit. I suposo que sí que ho podriem entendre com un recurs fotogràfic. Jo tinc la sensació que les fotografies d’escalada des d’una perspectiva immediatament superior tendeixen a donar un efecte enganyós i, moltes vegades també sembla que les vies siguin menys verticals que a la realitat. I si el fotògraf (i també l’escalador) han d’escollir entre veure la foto més rampada o més desplomada… ja sabem què triaran!! jajajaja

    M'agrada

  5. Certament, també crec que la decisió hauria de ser del fotògraf, fins i tot un punt per sobre del criteri de l’escalador (o com a mínim no per sota).
    I repeteixo jo personalment no ho veig malament, el mon de la fotografia està ple de recursos d’aquest tipus, mentre no es falsegi la realitat…… no m’agrada l’excés de photoshop.

    M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s