CHAPI i l’ART de fer RESSENYES

Imagen (8)Dins el món de l’escalada –i ens volem referir, principalment, a l’àmbit de l’escalada clàssica o tradicional- hi ha aperturistes que, a banda de ser reconeguts per les seves creacions sobre la roca –amb vies “guapes”, pioneres o agosarades- també ho són per la seva forma de ressenyar-les, de difondre-les, de plasmar-les sobre el paper. La tècnica, la originalitat o aquell toc de gràcia amb què alguns escaladors han elaborat els seus croquis ha donat lloc a què moltes d’aquestes ressenyes esdevinguin creacions artístiques, inconfusibles i associables a l’estil propi dels seus autors.

Per parlar d’aquest tipus de ressenyes creatives o artístiques cal esmentar, com a referent, la figura d’Armand Ballart. Reconegut aperturista d’itineraris d’estil clàssic, Ballart ha estat el més prolífic dibuixant de ressenyes artístiques a Catalunya. Des de finals dels anys setanta, les seves obres han estat àmpliament difoses i publicades en incomptables cròniques de vies noves. Pioner en aquest i d’altres aspectes, Ballart ha esdevingut el màxim exponent, si més no a Catalunya, d’aquesta manera de ressenyar. Però no va ser ell l’únic escalador que s’aficionà a l’art del Rotring i el dibuix tècnic. A principis dels vuitanta, i en plena expansió de les primeres ascensions a les parets més prominents, altres escaladors van afegir-se a la moda, i noms com Jean Charles Peña, Joaquin Olmo, Kim Prats, Nil Bohigas, Manel Sugranyes o Miguel Arcarons –entre molts altres- també van signar algunes il•lustracions destacables. Però pel que fa a l’àmbit tarragoní i, sobretot, a les roques que es troben –valgui la redundància- a La Riba del riu Brugent, les ressenyes més inconfusibles i ben elaborades portaven un únic nom. Més ben dit, un sobrenom: Chapi.

Com passa el temps! Moltes d’aquestes ressenyes tenen moltes hores de dibuix… Jo aleshores no treballava i al meu fill, el Dídac, el cuidava jo mentre la Tere, la meva dona, era a la feina. Mentrestant, passava el temps escalant i dibuixant. Alguns dibuixos no tenen res a veure amb la via…

27780_1407684122439_7216691_nEl nom de Joan Chaparro Domínguez, Chapi, es va començar a sentir entre les parets de Castellfollit i la vall del Brugent quan, a mitjans dels anys setanta, els nuclis d’escaladors provinents de Reus i Tarragona van liderar l’expansió d’aquells indrets com a zones d’escalada. Al seu blog Mus d’Atura es defineix com un home de bé, apassionat de l’escalada, i interessat en fomentar l’escalada, la muntanya i les bones maneres. Fent honor a les seves paraules, en Chapi s’ha convertit en un personatge clàssic de la roca catalana, entranyable i estimat per molts que l’han tingut com un mestre o referent a l’hora d’iniciar-se en aquesta activitat.

Chapi a l'Alegre-Bonet (La Riba) 1976

Chapi a l’Alegre-Bonet (La Riba) 1976. Col·lecció: Joan Chaparro

A cavall dels anys setanta-vuitanta, i junt amb escaladors com Jaume Grau, Pere X. Porta o els germans Alegre -entre d’altres-, Chapi va prendre part en algunes de les obertures i primeres repeticions de les vies més clàssiques de la Penya Roja a La Riba, o de la Roca Monera -la magnífica paret amagada de Farena. Va ser en aquesta època i sobre aquest terreny, que en Chapi més s’abocà a la seva habilitat delineant. Els seus dibuixos, elaborats sobre vies pròpies i alienes, van popularitzar la majoria d’itineraris del Brugent, circulant de mà en mà com un simpàtic reclam per a les escalades més insòlites i estimulants. Tot i que el gruix més important de la seva obra el dedicaria –com hem dit- a la vall del riu Brugent, de la seva mà també sortiran croquis d’indrets propers, com la llera del riu Francolí, La Mussara o, també, d’una petita àrea pròxima a Reus, avui dia impracticable i, per sempre més, desapareguda: la paret de Santa Anna, a Castellvell del Camp.

Els millors records que els queden a tota la generació d’aquest temps resten immortalitzats en els dibuixos artístics del “Chapi”, l’escalador que es va convertir en el millor delineant de les ressenyes de la vall del Brugent.[…] Els dibuixos de Joan Chaparro, “Chapi”, marcarien un punt d’inflexió en el concepte d’interpretar les ressenyes d’escalada com alguna cosa més que pura informació tècnica. (Jané, Josep. “Escalada clàssica a les muntanyes de Prades”)

A mitjans vuitanta, Joan Chaparro ja s’havia enfilat per alguns dels massissos més reputats, realitzant bones ascensions a Terradets, Ordesa i, sobretot, a Montserrat. Disposava d’un ampli bagatge en terreny clàssic, però en arribar les noves tendències que, procedents de l’altre costat de l’Atlàntic, apostaven per l’escalada lliure i el “clean” (escalada d’autoprotecció, sense assegurances fixes) en Chaparro s’hi va sumar amb mentalitat oberta. Siurana esdevingué el nou terreny de joc i, poc després, ell mateix -junt amb Eduard Burgada, Joan Olivé i Joan Cabau-, descobriren el potencial d’aquest bastió del Priorat per a la pràctica d’una modalitat en ple auge: l’escalada esportiva. La filosofia “freaky” s’adeia perfectament amb la vocació d’en Chapi, sempre il•lusionat per fomentar i potenciar l’escalada arreu. D’aquesta manera, l’any 1985 va equipar algunes de les primeres vies esportives de Siurana i, més endavant, també s’afincaria a La Mussara on, a principis dels anys 90 descobrí sectors tan populars com Lo Soterrani, als cingles del Mas Vallverdú.

Chapi, amb Antonio Perez i Pere Porta a Terradets

Chapi, amb Antonio Perez i Pere Porta a Terradets. Col·lecció Joan Chaparro

La passió de Joan Chaparro, amb més de quaranta anys d’activitat, l’ha dut a viure la muntanya des de posicions ben heterogènies. Així, durant molts anys va exercir de monitor d’escalada en roca de l’ECAM (Escola Catalana d’Alta Muntanya) i, més tard, va ser membre del comitè d’equipament de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). Fins i tot, va emprendre alguna aventura empresarial quan, amb la marca Bloc-Sol, va dissenyar una vistosa línea de complements tèxtils per a l’escalada. Més indirectament, i vinculat a l’empresa Tarragó, també treballà amb rocòdroms i instal•lacions artificials. Actualment, en Chapi continua creant escola i deixant petjada pels voltants de la seva residència actual, a Amposta. Amb el riu Ebre i el Delta com a escenari, aquest escalador de barba perenne, ha vist en la Paret Blanca i, en general, en les serres de Montsià i Godall, nous i inesgotables camps d’actuació.

552686_4344822993050_1563556993_n

Col·lecció Joan Chaparro

I retornant als dibuixos, avui dia són ben poques les ressenyes artesanals, i encara menys artístiques, que veurem a peu de via. Tanmateix, la xarxa ens permet compartir i descarregar croquis d’infinitat de rutes. Moltes d’aquestes ressenyes són d’una qualitat admirable, amb informació minuciosa, i on els aspectes més pràctics hi són descrits amb precisió. Com no deixa de ser lògic, actualment són aquestes darreres les ressenyes amb més èxit, en detriment d’aquelles altres en què l’autor, més enllà de detalls tècnics, es regalava amb il•lustracions al•legòriques, casi sempre fantasioses i, molt sovint, satíriques. Com apunta Armand Ballart al seu blog Teràpia Vertical, aquest estil de ressenyar ha esdevingut tota una curiositat artesanal en un món digital. És per aquest motiu que, des d’algunesviesbones, us en volem oferir una selecció. Les podem observar com a simples curiositats, o bé admirar com a magnífiques obres d’art. Tant hi fa. El que volem subratllar és la seva elaborada execució i la seva particularitat, basada en la lliure inspiració d’en Chapi, el seu autor. És l’art d’aquelles coses que es valoren i es treballen de manera individualitzada, amb passió i deteniment, tal i com es va fer amb aquelles vies bones a les que aquestes ressenyes fan referència.

GALERIA

Anuncis

4 pensaments sobre “CHAPI i l’ART de fer RESSENYES

  1. bua!! Pep com tas pasat,. mo mesperaba una cosa asi, gracies per les teues paraules d’agraiment per algo que no mes quedara a la memoria dels nostalgics, pero tu si que vals, continua asi que haviat tindrem un best seller, gantxet. forata abraçada company.

    Liked by 1 person

    • Crec que aquestes ressenyes -i moltes altres d’aquell temps- són reflex d’una època en què cada via, cada apertura es valorava com una cosa única, especial, singular. Avui continua sent així, però amb l’enorme increment del ventall i diversitat de vies, ja no ho percebem de la mateixa manera. La memòria nostàlgica i la memòria històrica de vegades van de bracet.
      Una abraçada!!

      M'agrada

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s