Barcelona “HOTROCK”

S’apropa Sant Jordi i, més enllà d’aquesta diada tan especial a Catalunya, també arriba el Dia Internacional del Llibre. És per això que, coincidint amb el patró dels lletraferits, dedicarem el “post” a dos llibres, òbviament, d’escalada. Ens hem proposat, en primer lloc, fixar l’atenció en una publicació recent, una novetat editorial que, d’alguna manera, connecti amb la nostra afició als clàssics de l’escalada. I tot seguit, també rescatarem un llibre del passat -clàssic en major o menor mesura- que també ens permetrà aprofundir en el nostre deliri “vintage”…

Així doncs, pel proper 23 d’abril -i entre les publicacions d’escalada sortides d’impremta durant els darrers mesos- hem pensat en la nova guia Barcelona Hot Rock. Escalada deportiva, dels autors Oriol Cañellas i Héctor Granada. Es tracta d’una autoedició en quartilla horitzontal i de disseny molt gràfic, amb croquis sobre imatge i fotografies en color que Il•lustren, amb certa estètica “retro”, totes les àrees representades. El seu àmbit territorial abasta bona part de les zones d’escalada esportiva que, disseminades per les comarques del Baix Llobregat, Alt Penedès i Garraf, nodreixen als “fanàtics” de la roca barcelonins. Entre les seves pàgines hi trobarem informació del Pas de la Maladona, Can Paulet, Gelida o el Coll de la Barraca, a més d’altres zones menys conegudes o, fins i tot, alguna d’elles, inèdita. Com bé diuen els seus autors, es tracta eminentment d’escalades de caràcter local, amb el benentès que a l’àrea en qüestió la població “local” supera els tres milions d’habitants…

promo-bcnhotrockTot i recollir un total de setze escoles d’escalada, volem posar èmfasi al fet que es tracta d’una guia d’iniciativa, igualment, local. És a dir, elaborada i recolzada per escaladors i equipadors habituals de les àrees mencionades. Aquest valor li confereix un plus d’autenticitat i personalitat pròpia; però sobretot afavoreix que la guia esdevingui reflex no sols de les vies, també de l’entorn i de la seva gent. És en aquest punt fort on, al nostre entendre, també hi trobarem un punt flac: essent receptiva amb el fet local, creiem que podria haver inclòs els textos en català, a part de l’espanyol i l’anglès que ja incorpora.

No és l’objectiu d’aquesta ressenya entrar a valorar la quantitat o la precisió de la informació exposada, però sí que volem esmentar algunes de les recomanacions i dades pràctiques que aquest volum ens ofereix. A destacar les indicacions de civisme que conviden a evitar les males praxis i l’impacte sobre l’entorn. És en aquest sentit que els autors també han cregut oportú dedicar un apartat específic –i poc habitual- que exposa algunes consideracions referents a l’ús del trepant de cara a noves obertures i reequipaments. A part, sota l’epígraf “Barcelona, City Climb!” trobarem un apartat amb dades d’interès per a l’escalador que s’aventuri pels carrers de la ciutat comtal: botigues, centres de muntanya, comunicacions, allotjament i, menció a part, els rocòdroms. Se n’enumeren varis, però ens crida especial atenció la breu recensió històrica sobre l’àrea d’escalada de la Fuixarda. Actualment reconegut com a parc d’escalada públic, aquest indret és la culminació d’una àmplia tradició d’escalada urbana, a través d’espais com el Parc Güell, el Teatre Grec o el castell de Montjuïch.

hotrock4És, precisament, aquesta sensibilitat amb el bagatge històric de les àrees referenciades el que, des de la nostra òptica, més ens ha cridat l’atenció. Cada zona compta amb una petita introducció amb apunts històrics referents al seu desenvolupament inicial i als escaladors que la impulsaren.

[…] recordamos la existencia de antiguos sectores que quizás habrían quedado en el olvido, o tal vez en la memoria de algún apasionado con valores románticos, lejos de modas pasajeras. Como en todas las zonas de escalada, éstas también tienen su historia. Algunas de ellas con más de veinticinco años.

Aquesta deferència pels referents de la zona queda palesa amb el pròleg “Un univers de roca” signat per Montse Pascual i Ernest Corull. Pioners en varis dels “spots” inclosos a la guia i referents de l’escalada catalana, aquests escaladors aporten, també, un remarcable recull de fotografies, testimoni dels inicis en aquests sectors.

85590I com anunciàvem més amunt, acabarem traient la pols a una publicació antiga i que, sense por d’equivocar-nos, podríem presentar com l’antecessora de la guia Hot Rock. Parlem de Barcelona y alrededores, la guia d’escalada publicada l’any 2000 per l’editorial Supercrack, encapçalada per Luis Alfonso “Luichy” i Xavi Buxó. Aquesta no es tracta, com l’anterior, d’una guia local, però només veure la llum ja va popularitzar-se ràpidament entre els escaladors de l’àrea metropolitana. Aquests aficionats podien gaudir, per fi, d’un volum recopilatori que recollia l’ampli conglomerat d’escoles pròximes a la capital catalana i que, en molts casos, no tenien cap ressenya publicada. El seu àmbit geogràfic (que s’estén per tota la perifèria de Barcelona) supera el de qualsevol altra guia de la província –inclosa l’abans comentada-, de forma que encara avui, descriu alguna zona mai ressenyada en cap altra publicació. Tot un clàssic per molts joves barcelonins que van descobrir les seves escoles d’escalada durant la dècada passada, aquesta guia veurà –presumiblement- una segona edició.

Anuncis

CHAPI i l’ART de fer RESSENYES

Imagen (8)Dins el món de l’escalada –i ens volem referir, principalment, a l’àmbit de l’escalada clàssica o tradicional- hi ha aperturistes que, a banda de ser reconeguts per les seves creacions sobre la roca –amb vies “guapes”, pioneres o agosarades- també ho són per la seva forma de ressenyar-les, de difondre-les, de plasmar-les sobre el paper. La tècnica, la originalitat o aquell toc de gràcia amb què alguns escaladors han elaborat els seus croquis ha donat lloc a què moltes d’aquestes ressenyes esdevinguin creacions artístiques, inconfusibles i associables a l’estil propi dels seus autors.

Per parlar d’aquest tipus de ressenyes creatives o artístiques cal esmentar, com a referent, la figura d’Armand Ballart. Reconegut aperturista d’itineraris d’estil clàssic, Ballart ha estat el més prolífic dibuixant de ressenyes artístiques a Catalunya. Des de finals dels anys setanta, les seves obres han estat àmpliament difoses i publicades en incomptables cròniques de vies noves. Pioner en aquest i d’altres aspectes, Ballart ha esdevingut el màxim exponent, si més no a Catalunya, d’aquesta manera de ressenyar. Però no va ser ell l’únic escalador que s’aficionà a l’art del Rotring i el dibuix tècnic. A principis dels vuitanta, i en plena expansió de les primeres ascensions a les parets més prominents, altres escaladors van afegir-se a la moda, i noms com Jean Charles Peña, Joaquin Olmo, Kim Prats, Nil Bohigas, Manel Sugranyes o Miguel Arcarons –entre molts altres- també van signar algunes il•lustracions destacables. Però pel que fa a l’àmbit tarragoní i, sobretot, a les roques que es troben –valgui la redundància- a La Riba del riu Brugent, les ressenyes més inconfusibles i ben elaborades portaven un únic nom. Més ben dit, un sobrenom: Chapi.

Com passa el temps! Moltes d’aquestes ressenyes tenen moltes hores de dibuix… Jo aleshores no treballava i al meu fill, el Dídac, el cuidava jo mentre la Tere, la meva dona, era a la feina. Mentrestant, passava el temps escalant i dibuixant. Alguns dibuixos no tenen res a veure amb la via…

27780_1407684122439_7216691_nEl nom de Joan Chaparro Domínguez, Chapi, es va començar a sentir entre les parets de Castellfollit i la vall del Brugent quan, a mitjans dels anys setanta, els nuclis d’escaladors provinents de Reus i Tarragona van liderar l’expansió d’aquells indrets com a zones d’escalada. Al seu blog Mus d’Atura es defineix com un home de bé, apassionat de l’escalada, i interessat en fomentar l’escalada, la muntanya i les bones maneres. Fent honor a les seves paraules, en Chapi s’ha convertit en un personatge clàssic de la roca catalana, entranyable i estimat per molts que l’han tingut com un mestre o referent a l’hora d’iniciar-se en aquesta activitat.

Chapi a l'Alegre-Bonet (La Riba) 1976

Chapi a l’Alegre-Bonet (La Riba) 1976. Col·lecció: Joan Chaparro

A cavall dels anys setanta-vuitanta, i junt amb escaladors com Jaume Grau, Pere X. Porta o els germans Alegre -entre d’altres-, Chapi va prendre part en algunes de les obertures i primeres repeticions de les vies més clàssiques de la Penya Roja a La Riba, o de la Roca Monera -la magnífica paret amagada de Farena. Va ser en aquesta època i sobre aquest terreny, que en Chapi més s’abocà a la seva habilitat delineant. Els seus dibuixos, elaborats sobre vies pròpies i alienes, van popularitzar la majoria d’itineraris del Brugent, circulant de mà en mà com un simpàtic reclam per a les escalades més insòlites i estimulants. Tot i que el gruix més important de la seva obra el dedicaria –com hem dit- a la vall del riu Brugent, de la seva mà també sortiran croquis d’indrets propers, com la llera del riu Francolí, La Mussara o, també, d’una petita àrea pròxima a Reus, avui dia impracticable i, per sempre més, desapareguda: la paret de Santa Anna, a Castellvell del Camp.

Els millors records que els queden a tota la generació d’aquest temps resten immortalitzats en els dibuixos artístics del “Chapi”, l’escalador que es va convertir en el millor delineant de les ressenyes de la vall del Brugent.[…] Els dibuixos de Joan Chaparro, “Chapi”, marcarien un punt d’inflexió en el concepte d’interpretar les ressenyes d’escalada com alguna cosa més que pura informació tècnica. (Jané, Josep. “Escalada clàssica a les muntanyes de Prades”)

A mitjans vuitanta, Joan Chaparro ja s’havia enfilat per alguns dels massissos més reputats, realitzant bones ascensions a Terradets, Ordesa i, sobretot, a Montserrat. Disposava d’un ampli bagatge en terreny clàssic, però en arribar les noves tendències que, procedents de l’altre costat de l’Atlàntic, apostaven per l’escalada lliure i el “clean” (escalada d’autoprotecció, sense assegurances fixes) en Chaparro s’hi va sumar amb mentalitat oberta. Siurana esdevingué el nou terreny de joc i, poc després, ell mateix -junt amb Eduard Burgada, Joan Olivé i Joan Cabau-, descobriren el potencial d’aquest bastió del Priorat per a la pràctica d’una modalitat en ple auge: l’escalada esportiva. La filosofia “freaky” s’adeia perfectament amb la vocació d’en Chapi, sempre il•lusionat per fomentar i potenciar l’escalada arreu. D’aquesta manera, l’any 1985 va equipar algunes de les primeres vies esportives de Siurana i, més endavant, també s’afincaria a La Mussara on, a principis dels anys 90 descobrí sectors tan populars com Lo Soterrani, als cingles del Mas Vallverdú.

Chapi, amb Antonio Perez i Pere Porta a Terradets

Chapi, amb Antonio Perez i Pere Porta a Terradets. Col·lecció Joan Chaparro

La passió de Joan Chaparro, amb més de quaranta anys d’activitat, l’ha dut a viure la muntanya des de posicions ben heterogènies. Així, durant molts anys va exercir de monitor d’escalada en roca de l’ECAM (Escola Catalana d’Alta Muntanya) i, més tard, va ser membre del comitè d’equipament de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). Fins i tot, va emprendre alguna aventura empresarial quan, amb la marca Bloc-Sol, va dissenyar una vistosa línea de complements tèxtils per a l’escalada. Més indirectament, i vinculat a l’empresa Tarragó, també treballà amb rocòdroms i instal•lacions artificials. Actualment, en Chapi continua creant escola i deixant petjada pels voltants de la seva residència actual, a Amposta. Amb el riu Ebre i el Delta com a escenari, aquest escalador de barba perenne, ha vist en la Paret Blanca i, en general, en les serres de Montsià i Godall, nous i inesgotables camps d’actuació.

552686_4344822993050_1563556993_n

Col·lecció Joan Chaparro

I retornant als dibuixos, avui dia són ben poques les ressenyes artesanals, i encara menys artístiques, que veurem a peu de via. Tanmateix, la xarxa ens permet compartir i descarregar croquis d’infinitat de rutes. Moltes d’aquestes ressenyes són d’una qualitat admirable, amb informació minuciosa, i on els aspectes més pràctics hi són descrits amb precisió. Com no deixa de ser lògic, actualment són aquestes darreres les ressenyes amb més èxit, en detriment d’aquelles altres en què l’autor, més enllà de detalls tècnics, es regalava amb il•lustracions al•legòriques, casi sempre fantasioses i, molt sovint, satíriques. Com apunta Armand Ballart al seu blog Teràpia Vertical, aquest estil de ressenyar ha esdevingut tota una curiositat artesanal en un món digital. És per aquest motiu que, des d’algunesviesbones, us en volem oferir una selecció. Les podem observar com a simples curiositats, o bé admirar com a magnífiques obres d’art. Tant hi fa. El que volem subratllar és la seva elaborada execució i la seva particularitat, basada en la lliure inspiració d’en Chapi, el seu autor. És l’art d’aquelles coses que es valoren i es treballen de manera individualitzada, amb passió i deteniment, tal i com es va fer amb aquelles vies bones a les que aquestes ressenyes fan referència.

GALERIA