AvB. BALANÇ d’un BLOG ACABAT de NÉIXER

Encara que hagi passat poc més de dos mesos des de l’aparició del “post” de presentació d’algunesviesbones, arribem a cap d’any i –manual en mà- és hora de fer balanç.

Als nostres ulls, el fenomen de l’escalada continua evolucionant a un ritme que, segons com, pot semblar trepidant. Cada vegada apareixen més i millors rocòdroms; es titulen tècnics que poden guanyar-se la vida a través de cursos i guiatges, la xarxa va plena d’imatges, bases de dades i informació variadíssima sobre el nostre entorn lític… Si més no a les nostres contrades, pel que fa a roca anem ben servits, i les noves obertures farceixen murs i sectors amb successives línies, prou atractives i interessants. No hi ha dubte que el nombre d’aficionats/des augmenta cada dia i la franja d’edat dels escaladors s’amplia pel davant i pel darrera. Les noves generacions s’enfilen per l’escala de dificultat a velocitats desconcertants i, sovint, es planten en el vuit o el nou abans d’assolir la majoria d’edat.

Tanta oferta de rutes, tanta demanda per part d’escaladors… En la nostra societat de consum, correm el perill de veure les vies com a simples consumibles, ítems d’una llista d’objectius que oblidem amb més o menys facilitat en funció del grau amb què estan etiquetats.

La vocació d’algunes vies bones és de difondre el bagatge i tot allò que envolta la nostra activitat. No ens quedem amb la immediatesa de l’encadenament, el potenciem descobrint i destacant el que l’itinerari té al darrera. Cada via forma part d’un indret, amaga una història, és quelcom singular. Les vies, els blocs són realitzacions a valorar, a respectar o –si hom ho desitja- a col·leccionar, perquè també el col·leccionista ha de cuidar i estimar cadascuna de les seves peces. D’alguna manera, aquest blog és un tribut, un reconeixement als equipadors i escaladors que a través de la seva activitat han forjat la història i el caràcter de què avui gaudeix l’escalada, sigui en el seu vessant esportiu, clàssic o de bloc.

www.kizoa.com_20141224_171352

En aquests escassos seixanta-cinc dies, des d’algunes vies bones hem parlat de Mirko Caballero i hem fet un recorregut –que espera una segona part- per la història de l’escalada a la vall de Yosemite. A través de la sèrie de videos Reclimbing the classics hem recordat alguns dels protagonistes i primeres ascensions de l’època daurada de l’escalada esportiva; i amb una altra pel·lícula, Valley Uprising, hem tornat a Yosemite des de la perspectiva de les diverses revolucions que ha viscut l’escalada en aquella vall californiana. També hi ha hagut temps per proposar un regal nadalenc, la corda Rainbow –per nosaltres lligada a una època de competicions internacionals a La Riba i Montblanc. I finalment, volem destacar la difusió del blog que, amb la seva presència a Facebook, la col·laboració amb el blog Cornudellablog.cat i la possibilitat de llegir-lo en castellà, ha sumat cada vegada més lectors i seguidors. Moltes gràcies a tots. El nostre desig per al 2015 és continuar amb aquest compromís de divulgació i debat entorn del món de l’escalada i, és clar, entorn de les vies més clàssiques, entorn d’algunes vies bones. Feliç any nou.

Anuncis

Per NADAL, un ARC de SANT MARTÍ

Desnivel 100

Master Internacional Montblanc-La Riba (1990). Font: Desnivel, 100.

Si ens situem a cavall dels anys 80-90 i pensem en l’àmbit de la competició ens adonarem de què el que avui és Avilés (com a seu estatal de competicions del circuit internacional) aleshores van ser-ho dos pobles de les comarques tarragonines: La Riba i Montblanc. I si vau seguir aquestes prestigioses competicions recordareu les cridaneres cordes que, per molts, van esdevenir icona no sols d’aquells esdeveniments, sinó de tota una època de mites en què ens visitaren els escaladors més internacionals. Segur que en futures entrades parlarem abastament d’aquestes proves que, primer en roca (a La Riba) i després en estructures artificials (a Montblanc) van acabar atraient figures com Lynn Hill, Stefan Glowacz, Jacky Godoffe o Isabel Patissier. Però en aquest “post” el que volem és parlar de la corda multicolor amb què, en les dues darreres edicions del Màster Internacional Montblanc-La Riba (1990-1991), van lligar-se tots aquells competidors. Si no se us acut què regalar aquest Nadal, des d’algunesviesbones us proposem un article clàssic i icònic: la corda Rainbow de Roca.

Antoni Roca, segona generació de fabricants de les cordes Roca, 1933

Antoni Roca, l’any 1933

Ja en sí mateixa, la casa Roca és tot un referent dins el món del material de muntanya, tant a Catalunya com a tot l’estat espanyol. Aquesta empresa catalana, líder en la producció de cordes des de la seva fundació el 1891, va presentar ara fa tres anys un concurs de creditors que semblava posar fi a la seva activitat. Però la primavera de 2012, l’empresa Tech Rock -que aglutinava les marques de material de muntanya Fixe, Faders i Alien Cams-, va anunciar l’acord de compra de Roca. D’aquesta manera, s’assegurava la continuïtat de la marca i de la seva activitat, conservant en part l’essència del que havia estat Roca com a empresa familiar.

Roca RainbowL’any 1990, per celebrar els cent anys de la marca, Roca va fabricar per primera vegada un model de cordes que, tintades a mà després del trenat, presentaven una coloració que les feia singulars. Així va aparèixer la corda Rainbow que, com ja hem esmentat, va convertir-se en un dels articles més emblemàtics i inconfusibles del catàleg dels germans Roca. Ara fa pocs anys, la corda multicolor es va rellançar al mercat amb tecnologies modernes i, encara avui, és comercialitzada per Tech Rock. Destinades a l’escalada esportiva, vénen totalment hidrofugades, per tal de protegir els diversos colors que la caracteritzen i que provoquen que no hi hagi dues cordes iguals. Cada corda Rainbow, doncs, és única com úniques foren aquelles competicions als sectors Tres Pilons o La China de La Riba, o bé davant les muralles de Montblanc. I úniques com aquestes vies, clàssiques i irrepetibles, que aquí ens agrada anomenar algunes vies bones. Bones Festes.

ALGUNAS VÍAS BUENAS

Amb l’ànim d’arribar a tants lectors com sigui possible, algunesviesbones es disposa a traspassar fronteres lingüístiques i, des d’avui, compta amb una nova versió revisada en llengua espanyola. Per poder-hi accedir trobareu un enllaç a la barra de menú principal del blog (Versión española, com el programa de cinèfils de TV2). Us animem a visitar-la i, sigui en la versió catalana o castellana -tant se val- us encoratgem a fer-vos seguidors d’algunesviesbones. Ens sentirem més acompanyats i, de retruc, rebreu una oportuna notificació via e-mail cada vegada que aparegui una nova entrada (trobareu l’opció “Segueix-nos” al menú lateral). Així mateix, també agrairem els vostres comentaris, opinions i suggeriments que, no ho oblidem, enriqueixen i donen vida al blog. Finalment us recordem que també ens podeu seguir, com no, a Facebook.

capçalera blog español

The VALLEY UPRISING

Per anar fent boca i anticipant una pròxima entrada que enllaci amb La Meca de l’escalada en roca (l’anterior “post” sobre les clàssiques històriques de Yosemite), volem comentar una nova producció audiovisual: The Valley Uprising.

El passat 23 de setembre, els d’Algunesviesbones vàrem tenir l’oportunitat d’acudir al teatre-auditori de  Yosemite Village on, en el marc del Yosemite Face Lift i amb la presència de “celebrities” com Dean Potter, va celebrar-se l’estrena mundial d’aquest film. Amb l’auditori ple de gom a gom i el públic totalment entregat, l’estrena va augurar una gran acollida per una pel·lícula capaç de fusionar un magnífic sentit de l’humor amb el rigor propi d’un bon documental.

ReelRock_Valley-Uprising2

Efectivament, The Valley Uprising ofereix una ambiciosa, però desenfadada, perspectiva històrica de l’escalada a Yosemite. A través de figures tan representatives com Salathé, Robbins, Harding, Jim Bridwell, Ron Kauk, John Bachar, Lynn Hill, Dean Potter o Alex Honnold, la pel·lícula ens acosta a les successives revolucions que la concepció de l’escalada ha experimentat en aquesta vall californiana. El recorregut arrenca amb l’escalada més tradicional dels pioners, i mostra una evolució que culmina amb les facetes més extremes del nostre esport, és a dir, en l’escalada sense corda –amb o sense paracaigudes-. De fet, alguns dels protagonistes més revolucionaris de la pel·lícula (com Dean Potter, Alex Honnold i Steph Davis) recentment, han patit una polèmica retirada de l’”sponsorització” que els vinculava amb la important marca de barretes energètiques Clif Bar, sota el pretext de l’extrema radicalitat de les activitats que protagonitzen.

I si a finals de setembre fou l’estrena internacional, el passat 21 de novembre va arribar la presentació del “film” a Catalunya. En la seva 32a edició, el Festival de Cinema de muntanya de Torelló va voler projectar The Valley Uprising amb la presència d’un convidat de gran entitat: ni més ni menys que Jim Bridwell, un dels escaladors més influents de la història de Yosemite. El festival osonenc va homenatjar al bigotut escalador amb la “Flor de Neu d’Honor”, premi a la seva trajectòria que li era entregat pel reconegut escalador i alpinista català Josep Maria Esquirol “Tato”. Enhorabona Mr. Bridwell, felicitats “Tato”.

En pròximes projeccions serà difícil igualar l’efecte Bridwell; no obstant, The Valley Uprising val la pena per sí mateixa. Triomfadora del prestigiós Festival de Cinema de Muntanya de Banff, la pel·lícula té al seu darrera la mà de Josh Lowel  (BigUp Productions) i de la productora Sender Films. Així doncs, si no us la voleu perdre teniu una nova oportunitat de veure-la a l’Aribau Club de la Gran Via de les Corts Catalanes, 565 de Barcelona, el proper 18 de desembre a les 20 h. Amb un preu de 14 euros, aquesta projecció forma part del Reel Rock Film Tour 2014, i comptarà amb la presència del polifacètic Carlos Suárez com a encarregat de presentar-la.

RECLIMBING the CLASSICS

Encara que es tracti d’un projecte amb finalitats essencialment comercials, hem de destacar (sobretot per afinitat) la iniciativa que en els darrers mesos ens ha presentat la firma d’equipament de muntanya Mammut. La sèrie de videos Reclimbing the classics vol rememorar sis vies que, als anys vuitanta, van ser protagonistes de l’edat daurada de l’escalada esportiva. Junt amb aquestes vies, la marca suïssa convoca als seus primers ascensionistes, els quals es retroben amb els vells projectes acompanyats per joves escaladors d’elit que –alguns amb més èxit que altres- s’encarreguen d’intentar escalar-les davant les càmeres.

Reclimbing the classics

Dues generacions dividides pels anys, però unides per un llenguatge comú: la passió per l’escalada. (Mammut basecamp)

Reclimbing the classics ha estat una idea ben trobada i força ben executada. D’una banda, es treu la pols a algunes de les vies que van marcar una època de l’escalada esportiva, i de l’altra, ens permet conèixer, de primera mà, amb quins ulls les veien abans i quina impressió en tenen ara aquells qui les van fer realitat. Bones imatges i contrast generacional; tot plegat fa palès que aquestes ascensions, malgrat ser de fa 25 o 30 anys, encara avui defensen la seva condició de grans fites difícils de conquerir.

El primer episodi de la sèrie ens presenta al campió mundial Jacob Schubert escalant la que fou el primer 8b+ italià: Hyaena, a la tan mediterrània escola de Finale Ligure. L’any 1986, Andrea Gallo anunciava aquesta via com la seva màxima realització i també la convertia en un dels primers 8b+ del món. Abans d’aquesta ja existia Punks in the Gym a Mount Arapiles (Australia), encadenada per Wolfgang Güllich l’any 1985.

Wolfang Güllich -26- Action Directe(9a)-1 - Frankenjura - Alemania

Güllich i Action Directe. Foto: Gerard Heidorn

Precisament, Wolfgang Güllich va ser el primer en assolir el “rot punkt” de la següent proposta de Mammut, la prestigiosa Action directe (Frankenjura), el primer 9a (o grau XI en l’escala UIAA) de la història. Sense la presència de Güllich (mort en accident de trànsit l’any 1992) l’intercanvi d’impressions s’estableix entre Gerard Heidorn -el fotògraf que l’any 1991 va captar les imatges de Güllich- i Jan Hojer, l’atleta alemany encarregat d’enfrontar-se a la via. Aquest darrer, doncs, esdevé el nou model amb el qual un altre fotògraf, Rainer Eder, aconseguirà reproduir la mítica instantània sobre l’aleatori llançament inicial.

La rose et le vampire

La rose et le vampire

La rose et le vampire, a l’escola provençal de Buoux, és la tercera protagonista de la sèrie i la més simpàtica de les filmacions. L’especialista d’escalada en bloc Anna Stohr encadena aquesta via de 1985, i juga amb les acrobàcies verticals que li planteja el seu creador, Antoine Le Menestrel. Aquest parisenc, després de La rose i altres èxits en el món de l’escalada va potenciar la seva tirada artística, fundant la companyia Les lezards bleus i dedicant-se amb cos i ànima a les produccions teatrals de dansa vertical. El 2009 va visitar les nostres terres presentant, al festival Trapezi de Reus, l’espectacle de teatre de façana Les Urbanologués Associés.

Ma choréographie est porteuse d’émotion et vecteur d’imaginaire pour le spectateur. Tel un Folambule, je voyage sur les murs à la rencontre de mes rêves. (http://www.lezardsbleus.com)

Tornant a la zona bavaresa de Frankenjura, Reclimbing the classics fa una aturada en el que és considerat primer 8a+ de la història. Parlem de The Face, a l’àrea d’Altmühtal. Aquesta exigent clàssica rep la visita de l’escaladora Barbara Bacher, que l’assetja sense èxit sota unes condicions extremadament fredes. The Face va ser encadenada per primera vegada l’any 1983. Va caure a mans del britànic Jerry Moffat, aquell famós escalador de simpàtica petulància que, en la seva època més… “on fire”, no va vacil·lar ni un moment per autoproclamar-se el millor escalador del món. Com ell mateix explica, eren els moments àlgids del desprestigiat estil d’escalada en “yo-yo”, el qual implicava que després d’una caiguda s’hagués de retornar a terra immediatament, és a dir, sense opció d’intentar els següents moviments ajudat per la corda. A favor, almenys, podies mantenir la corda passada pel darrer ancoratge assolit.

 Un any abans de l’encadenament d’Action Directe, el britànic de rastes Ben Moon anunciava l’encadenament de Hubble (Raven Tor, UK, 1990), el primer 8c+ del món. Però després de les declaracions d’Adam Ondra a l’article The routes I cannot climb (Planet Mountain, 2012), podria acabar per considerar-se com el primer 9a?

The world’s first 8c+, which could be easily even 9a in my opinion. […] one must admit that it is of revolutionary difficulty for its time and I believe that it isn’t by any means easier than Action Directe, the world’s first 9a established a year later. (Adam Ondra, 2012)

Al penúltim video de la sèrie, doncs, el jove canadenc Sean McColl intenta la ruta, només repetida per cinc escaladors, tots ells britànics: Malcolm Smith (1992), John Gaskins i Steve Duning (1994), Rich Simpson (2005) i Steve McClure (2009). Fins quan caldrà esperar la primera ascensió internacional d’aquesta línea tan selecta?

DaveJones_Moon-Hubble-First-ascent_2422. kletterszene.com

Ben Moon en Hubble. Foto: Dave Jones. http://www.kletterszene.com

I arribem a la darrera i a la més controvertida de les sis vies que es presenten: Grand Illusion, 5.13b (8a). Originalment, es tractava del tercer llarg (escalat en artificial) de la via The Fracture, però l’any 1979 Tony Yaniro s’encarregà d’escalar-la en lliure, rebatejant-la i convertint-la en la ruta més difícil del planeta. Situada a la zona californiana de Lake Tahoe, Grand Illusion sempre ha estat envoltada de polèmica. En primer lloc per la disputa amb Phoenix (5.13a, de Yosemite) com a primera via graduada de 5.13. En segon lloc, per l’estil en què aquesta fissura d’autoprotecció és escalada. Sense anar més lluny, en aquesta setena filmació, l’adolescent Mirko Caballero l’escala amb el material prèviament emplaçat, un tipus d’ascensió abastament criticada. Així mateix ho va fer Yaniro, però en “hangdogging”, és a dir, com el més amunt esmentat sistema “yo-yo”, però amb l’afegit d’haver d’estirar completament la corda en cada intent. Sigui com sigui, Grand Illusion és una gran línea de granit considerada la primera de 5.13, la primera de 8a i, sobretot, un gran repte que poques vegades és escalada en estil tradicional i que, potser, mai ha estat realitzada ni a vista, ni “a flash”…

Aquestes són, doncs, algunes vies bones… segons Mammut:

Hyaena, 8b+ (Finale Ligure, Itàlia)             Action Directe, 9a (Frankenjura, Alemanya)

La rose et le vampire, 8b (Buoux, França)      The Face, 8a+ (Frankenjura, Alemanya)

Hubble, 8c+ (Raven Tor, Regne Unit)               Grand Illusion, 8a (Lake Tahoe, EEUU)

Galeria d’imatges

COL•LABORACIÓ amb CORNUDELLABLOG.cat

Després de deu dies en xarxa i només dues entrades publicades, des d’algunesviesbones volem fer-nos ressò del suport i bona acollida que hem rebut. Mostra d’aquesta acceptació n’és la col·laboració que acabem d’estrenar amb Cornudellablog.cat. Aquesta publicació amb epicentre temàtic a Cornudella de Montsant, però molt consolidada en tot l’àmbit prioratí, amplia la seva oferta articulista incorporant els textos d’algunesviesbones en una secció fixa. A més a més, Cornudellablog.cat també inaugura una nova secció dins la categoria “Esports”,  dedicada en exclusiva als articles, notícies i tot tipus de “posts” sobre escalada. Aquesta iniciativa, que denota interès i voluntat de difusió de la nostra activitat a la comarca, ens sembla molt encertada i més que justificada en un poble com Cornudella.

CorBlog_340x801

Esperonats per aquestes bones notícies, a algunesviesbones ens hem decidit a fer un pas més en la difusió del blog, fent acte de presència a Facebook.

Agraïm a Cornudellablog.cat el seu interès per l’escalada i gràcies també, finalment, a tots els que ens heu visitat, seguit, animat o bé donat “likes” i “m’agrades”. A tots plegats us animem a continuar seguint la pàgina i a intervenir-hi, a través de l’opció comentaris de cadascuna de les entrades.

La “MECA” de L’ESCALADA en ROCA

Tothom sap que si pretens crear un blog sobre els clàssics de l’escalada en roca, cal començar-lo per Yosemite. Si no ho fas, l’has cagat. Yosemite és la “Meca”.  Des de fa més de setanta anys els escaladors han assetjat les fissures que recorren les seves formacions granítiques i, poc a poc, aquest indret ha donat lloc a algunes de les rutes més mítiques de la història de l’Escalada (sí, sí, amb majúscules).

???????????????????????????????

El Half Dome des de Glacier Point. Foto: Lupe Hurtado.

L’home blanc no va trepitjar la vall de Yosemite fins a mitjans del segle XIX. Aleshores, aquells exploradors que hi posaren els peus no es feien a la idea de les dimensions de tot allò que els envoltava: l’any 1851, un soldat alçà els ulls cap al cim de l’espadat que avui anomenem El Capitán, valorant que havia de tenir uns cent vint metres d’altura! Tal com si vingués de Lilliput, poc s’imaginava que totes aquelles parets eren vuit vegades més grans del que havia calculat…

Aquesta falsa percepció continua present entre els escaladors actuals, i també la degueren tenir –vull pensar- els pioners de l’escalada a la vall quan, cap als anys 30, van enfrontar-se a les primeres arestes i agulles. A qui també envoltaren les falses percepcions va ser al veterà escalador John Salathé. D’origen suïs, era un home de dubtosa salut mental, però acabada la Segona Guerra Mundial va ser prou visionari com per entendre i demostrar que serien les tècniques d’escalada artificial les que obririen grans possibilitats a les noves generacions. Poc abans de sucumbir a una espiral d’excentricitats i paranoies, Salathé va protagonitzar l’ascensió de dos dels promontoris més imponents i escarpats del Yosemite National Park. L’ascensió de la Lost Arrow va significar el primer big-wall escalat amb tècniques d’artificial; i la via Steck-Salathé al Sentinel, a més d’una via històrica és, encara avui, un bon test per aquells que es vulguin posar a prova en un itinerari d’aventura i exposició sobre fissures amples i xemeneies. Ambdues vies imposaren uns nous estàndards tècnics i de dificultat, encetant la més tard anomenada edat daurada de l’escalada a Yosemite.

Warren Harding durant l’obertura de The Nose. Foto: http://www.yosemiteclimbing.org

L’escalada artificial va allunyar la paraula impossible de les ments dels escaladors de l’època i, ben aviat, aquests van apuntar cap a les dues parets inescalades més majestuoses de Yosemite: el Half Dome i El Capitán. El primer -per la seva bellesa i situació privilegiada, emblema indiscutible del parc- va conquerir-lo la cordada liderada per Royal Robbins, l’any 1957. Paradigma de l’escalador intel·lectual (introspectiu, metòdic i formal), Robbins va desmarcar-se de la resta deixant l’aleshores via més difícil de Nord-amèrica: la Regular Northwest Face. Mirant-s’ho de reüll, Warren Harding esperava superar la gesta de Robbins. A les antípodes –pel que fa a caràcter- de Robbins, Harding era un personatge irreverent i provocador, més amant del vi que de les normes. Era un paio directe: li importava el “què”, més que no pas el “com”. I aleshores el “què” tenia un nom: El Capitán. L’any 1958, doncs, Harding va donar forma a The Nose, una via que no necessita presentació; el que li cal és un post per ella sola. Sempre d’actualitat, el passat 28 d’octubre The Nose va veure com Libby Sauter i Mayan Smith-Goban establien un nou rècord femení de velocitat: 5 h. i 2 min. Què en diria Harding després dels seus 45 dies de treball repartits en dos anys?

Durant la dècada dels seixanta Yosemite es va consolidar com a escola d’escalada de referència, i al Camp 4 s’hi va començar a sembrar la llavor que el convertiria en el campament d’escaladors més emblemàtic del món. Noms com Chouinard, Pratt, Frost o Powell, a més dels abans esmentats, van forjar la seva llegenda al voltant de les fogueres pròximes al Columbia Boulder. Entre aquests, Yvon Chouinard (després fundador de la marca “Patagonia”) va ser el més innovador, dissenyant nous models de pitó com les “V”, els “rurps” o “bongs” cada vegada més grans. Precisament, Chouinard va ser qui va batejar el vessant d’El Capitán on, l’any 1961, Robbins-Pratt-Frost obririen la que fou considerada com la millor escalada en roca del món: Salathé Wall. En aquesta via, Robbins feia prevaldre el “com” per sobre el “què” establint, d’aquesta manera, l’estil que defineix el “big-wall” a Yosemite. Una ascensió ràpida, amb el mínim de cordes i assegurances fixes eren la clau per garantir l’aventura i la puresa de l’ascensió. En paraules de Steve Roper, Harding va crear el concepte de “big-wall”; Robbins va perfeccionar-lo.

phoca_thumb_l_gy17

Royal Robbins en el pèndol cap a Hollow Flake, a Salathé Wall. Foto: Tom Frost. http://www.royalrobbinsthebook.com

La cultura hippie, les drogues, la lluita per la igualtat, Vietnam… A mitjans seixanta la societat dels EEUU estava en plena ebullició. Tot estava canviant, tot es qüestionava i, d’alguna manera aquest clima de renovació va tenir el seu reflex al Camp 4. L’escalada de big-wall havia assolit les més altes cotes, de manera que altres parets menors i velles tendències com l’escalada lliure començaven a reclamar el protagonisme perdut. L’incipient renaixement del free va manifestar-se amb l’escalada de fissures de dificultat -com el temible off-width Twilight Zone de Chuck Pratt (1965)-, i també amb l’alliberament d’antigues rutes d’artificial. Així va ser amb l’East Buttress d’El Capitán o amb Serenity Crack que, mercès a l’eixamplament de les fissures (inicialment cegues) provocat per l’ús reiterat dels claus, va convertir-se en l’escalada lliure més difícil de la vall als anys 60. Aquesta darrera, junt amb la veïna de dalt –Sons of Yesterday- formen, avui dia, una de les combinacions més imprescindibles de la vall.

En aquells anys les notícies sobre les escalades a Yosemite ja donaven tombs al planeta i els escaladors estrangers començaven a freqüentar el Camp 4. Una curiositat:

El primero que escaló una vía difícil de Yosemite fue el conocido escalador catalán José Manuel Anglada, quien, junto a Robbins y Herbert, realizó el espolón este de El Cap en 1964.

Molts líders de la vella guàrdia encara estaven força actius: l’any 1967 Royal Robbins inaugurava la popular Nutcracker, una de les primeres vies de Yosemite oberta sense ajuda de claus, únicament amb tascons (nuts). Però el canvi generacional estava servit. Jim Bridwell (qui ja havia descobert una de les joies del Half Dome, la Snake Dike) seria l’encarregat de recollir el testimoni dels seus predecessors i liderar una nova revolució de l’escalada a Yosemite.

Avb1

 Galeria

CHASING the CLASSICS

“Quan visito noves zones d’escalada, les primeres vies que escullo són les clàssiques”. “És una sensació agradable realitzar escalades famoses o que tenen quelcom d’històric…”

Potser és paradoxal -si més no curiós- introduir un bloc sobre vies clàssiques, sobre escalades mítiques (normalment antigues, potser històriques, sovint passades de moda) citant un nen de New Hampshire que als seus 15 anys ja ha anotat 8c i 8B+ de bloc a la llibreta i que, presumiblement, podria estar únicament pensant en les vies més dures, els blocs més punters i en el seu futur prometedor.

Però Mirko Caballero, tan jove i fanàtic, també valora el passat. Ho demostra deixant-se seduir per aquella aura especial que envolta algunes vies, alguns búlders, alguns indrets que amb el temps han esdevingut clàssics, o fins i tot històrics, dins el nostre -cada vegada més extens- món vertical.

Throughout my life I will always continue to push myself harder and harder in order to progress and push my limits, but I will also forever continue to seek out and climb the Classics in between all my hard projects.

No se n’amaga. L’atrauen, el motiven, els persegueix.

IMG_0951

Mirko Caballero a Midnight Lightning V8 (7B+) | Photo: Killko Caballero. Font: http://www.mirkocaballero.com

Qualsevol via, bloc o àrea d’escalada pot ser una referència. També s’hi poden convertir altres elements, com ara material, guies o, fins i tot, els propis escaladors/es. Només cal, normalment, deixar que passi el temps per què la perspectiva permeti dilucidar si aquella via, indret o personatge ha marcat una època, ha destacat sobre la resta o, senzillament, ha deixat una empremta especial per a la comunitat d’escaladors. Les causes, són difícils d’enumerar. Antics pioners, llibres que han impulsat l’activitat, material o marques que han esdevingut icònics, blocs que han significat un salt en dificultat, vies especialment belles o amb encant…

Són moltes les raons, són moltes les vies. En quedaran masses al tinter, segur. Les volem esmentar totes, també. Les volem fer, les volem col·leccionar? Ja ens agradaria… El resultat: algunes vies bones, alguns búlders bons, algunes imatges bones… En definitiva, una excusa més per parlar i viure l’escalada.

GALERIA