SANT BENET. SANTUARI de l’ESCALADA ANArCORETA

Un blog sobre vies clàssiques i els mites de l’escalada lliure? Tan bon punt algunesviesbones va fer-se visible a les xarxes socials, van saltar algunes veus -incondicionals del còdol i el merlet- reivindicant la qualitat de vàries rutes montserratines: –L’unicorni!El oportunista! Santacana-Serrano! Queia pel seu propi pes: el blog algunesviesbones tenia una cita ineludible amb Sant Benet.

Trini, exploited al mur de sant benet. buitrin, marquitos, anna, diana, marta, espa checo... anys 90

Trini, Exploited al mur de Sant Benet. Buitrin, Marquitos, Anna, Diana, Maria, Espa, Checo… (anys 90). Col·lecció Boris.

Si se’m permet el passatge personal, recordo quan –era cap a 1993- tornàvem d’intentar infructuosament la Bala perdida, 7b+, una ruta de moviments atlètics que solca amb elegància un dels millors panys de la Roca d’en Barberà. Era al capvespre i la llum ja no arribava a l’absis de l’ermita-refugi de Sant Benet. No vaig gosar entrar. De fora estant albirava l’esguard impertorbable que, des de la penombra i a través de cabells grenyuts, m’adreçaven uns individus amb pinta d’escaladors com jo. Era el meu primer contacte amb aquella regió de culte, reducte d’escalada alternativa, on les capelles esdevenien refugi i en què les misses s’oïen a ritme de “Leño”.

Qué es tu obsesión permanente,
qué es lo que quieres conseguir,
qué es lo que carga el ambiente
dime, qué puedo hacer por ti.

Sant Benet (dibuix)

Sant Benet. Dibuix de Renart-Muntanya (http://josepbatlle1556.blogspot.com.es/)

L’ermita de Sant Benet data de 1536, però va ser destruïda l’any 1812, durant la Guerra del Francès. De l’edifici original només en queden unes ruïnes amagades per la vegetació. La capella actual és un edifici construït als anys seixanta que, des de març de 1981 funciona com a refugi guardat i utilitzat, principalment, pels escaladors. Tradicionalment s’hi accedeix des del monestir, on són les Escales dels Pobres les que, seguint la Vall Mala i sortejant el Pas dels Francesos, ens menen en uns 35 minuts fins les portes del refugi. Aquest accés –dur per les cames, però gratificant per l’esperit- ha contribuït a què l’indret conservi el seu aire agrest, amb vistes inigualables del massís i sobre bona part del Vallès.

Boris al 1r llarg de gavilán pollero, 6c 2-1-2000

Boris al 1r llarg de Gavilán pollero, 6c (2-1-2000). Col·lecció Boris

Entre aquells personatges –santbenedictes tots- amb qui vaig topar aquella tarda de 1993 hi devia haver –qui sap- en Rafael Espuny, “Boris”. És a través de la seva figura que, en aquest cas, ens aproximem a la que Toni Cugat anomena època d’or per a l’escalada a Sant Benet. Corria la dècada dels vuitanta, amenitzada pel revulsiu que va significar l’eclosió de l’escalada lliure. Va ser a Montserrat on, més aviat i amb més intensitat, es va viure el xoc de tendències entre l’escalada tradicional –amb un gran pes de l’artificial- i la nova tendència “free”, àvida de dificultat i esquiva en el compromís. En aquella època, Boris ja era assidu a Sant Benet i amb la seva penya formada per noms com Cristóbal, Endika, Francis, Juani o Knijo van convertir aquella regió, fins llavors secundària, en punta de llança de l’escalada en lliure a Catalunya. Eren els Trini Climb, una banda que, anys després, s’immortalitzaria a sí mateixa equipant amb aquest nom, el difícil i poc repetit 8a+ que discorre en notable desplom a l’ombra de La Mòmia.

La Mòmia és, indubtablement, l’agulla més simbòlica de Sant Benet. Va ser aquest contundent monòlit que va acollir, a principis dels vuitanta, alguns dels primers itineraris equipats amb la nova mentalitat “free”. La via Kumbayá, de David Tarragó i Josep Batlle “Rubio”, comptava amb quatre llargs oberts manifestament des de dalt que, per partida doble, donaven la benvinguda al setè grau montserratí. A partir d’aquí, navegant entre polèmiques i divagacions ètiques, els Trini i santbenedictes en general, van experimentar amb noves cotes de dificultat mentre, influenciats per les circumstàncies i estimulats per les substàncies, s’atrevien a flirtejar amb pràctiques extremes com l’escalada sense corda.

L’any 1984, però, va ser el britànic John Redhead qui enlluernà els locals, tant per la repetició de nombroses vies difícils a vista (sense cap coneixement previ), com sobretot per l’ascensió més dura del massís: el 7b+ de l’Agulla del Pas de la Burra, Bastardo. Aquesta via d’uns 12 metres d’alçada feia palès que, en el camí de la dificultat calia passar pels “totxos”, petits murs d’una tirada de corda que, abundants a Sant Benet, concentraven la màxima intensitat en escassos moviments. Seria en una pedra de conglomerat propera on, un altre estranger -el suís Martin Scheel- donaria un nou pas de gegant a la zona. La via Vuelo a Ciegas, al Totxo MacCana, va convertir-se en el primer 8b no sols de Montserrat, sinó de tot l’estat espanyol. Era l’any 1986 i l’escalada com a fenomen esportiu es trobava en ple auge. A primers de maig –poc abans dels devastadors incendis que aquell estiu afectarien la muntanya- l’escalada esportiva tingué el seu altaveu internacional a Montserrat. La I Convenció Internacional d’Escalada Esportiva va comptar amb figures com Didier Rabotou, Jacky Godoffe o Phillipe Steulet. D’aquesta manera, reunint la flor i nata de l’escalada europea, “ca la Montse” se situava a l’avantguarda del panorama “free”, tot fent gala de l’acceptació i consolidació de la nova modalitat.

Endika en solo a l'agulla de sant benet. foto boris

Endika en solo a l’Agulla de Sant Benet. Foto Boris

Malauradament, de l’anomenat bressol del free climbing, aquí només en podem oferir quatre pinzellades. Convindria parlar d’altres que, com el mateix Boris, consideren Sant Benet la seva escola de vida. Ens hauríem d’esplaiar, per exemple, en Rafa Comino i els encadenaments que el situaven molt per davant de la resta; també en el gran nivell d’Iñigo Insausti; o bé en altres visites estrangeres que, com la de l’americà Dave Graham i el seu 8c de La Trumfa, contribuïen a elevar el nivell de la zona. En qualsevol cas, ens és impossible no esmentar la figura de qui més empremta deixà entre els còdols de la regió, Josep Maria Alsina. Amb el seu desafortunat accident de març de 1999, el col•lectiu de Sant Benet quedava orfe del seu “guarda” més actiu i carismàtic.

Molts d’aquests escaladors, “anaRcoretes” que han passat llargues temporades entre les ermites de Sant Benet, han aconseguit transmetre el tarannà especial d’una àrea amb personalitat pròpia. Efectivament, la que resultà transgressora per treure pit en pro de l’escalada lliure, encara conserva el seu tarannà alternatiu encarnant, avui dia, el cantó menys “comercial” de l’escalada esportiva.

No sé si estoy en lo cierto
lo cierto es que estoy aquí
otros por menos se han muerto
maneras de vivir. (Leño)

Actualment, una nova revolució afecta l’escalada, no sols de Sant Benet, sinó de Montserrat en general. L’escalada tradicional retorna amb força, recordant-nos que amb menys també es pot fer més. Es tracta d’obrir des de baix, amb poc o gens d’equipament; es tracta d’alliberar artificials, amb poc o molt compromís. Importa la dificultat, però cal assumir un factor de risc. Tanmateix, aquesta és una altra història, igualment plena d’escalades molt selectes. Avui, però, ens quedem amb la selecció que ens proposa Rafael Espuny, el Boris. Una llista molt ben treballada, representativa dels diversos sectors i de la varietat de vies i estils d’aquesta zona tan especial. Són referents que haurem de recordar, sens dubte, com algunes vies bones de Sant Benet:

Mu, 7b (Totxo del Paco); Bastardo, 7b+ (Totxo de la Burra); Vuelo a ciegas, 8b (Totxo MacCana); Nyas, 7c+ (Trinitats); El oportunista, 7a+ (Trinitats); Pólvora en los dedos, 6b (Trinitats); Nyigo nyago, 8a+ (La Trumfa); Kumbayá, 7a 120 m. (La Mòmia); Santacana-Serrano 6a+ 120 m. (La Mòmia); Trini Climb, 8a+ (La Mòmia); L’unicorni, 7c+ (L’elefant); Bala perdida, 7b+ (Roca d’en Barberà); La castanyada, 7b (La panxa del bisbe); Chupacuerpos, 7c+ (El Botijo).

GALERIA

Anuncis