CHAPI i l’ART de fer RESSENYES

Imagen (8)Dins el món de l’escalada –i ens volem referir, principalment, a l’àmbit de l’escalada clàssica o tradicional- hi ha aperturistes que, a banda de ser reconeguts per les seves creacions sobre la roca –amb vies “guapes”, pioneres o agosarades- també ho són per la seva forma de ressenyar-les, de difondre-les, de plasmar-les sobre el paper. La tècnica, la originalitat o aquell toc de gràcia amb què alguns escaladors han elaborat els seus croquis ha donat lloc a què moltes d’aquestes ressenyes esdevinguin creacions artístiques, inconfusibles i associables a l’estil propi dels seus autors.

Per parlar d’aquest tipus de ressenyes creatives o artístiques cal esmentar, com a referent, la figura d’Armand Ballart. Reconegut aperturista d’itineraris d’estil clàssic, Ballart ha estat el més prolífic dibuixant de ressenyes artístiques a Catalunya. Des de finals dels anys setanta, les seves obres han estat àmpliament difoses i publicades en incomptables cròniques de vies noves. Pioner en aquest i d’altres aspectes, Ballart ha esdevingut el màxim exponent, si més no a Catalunya, d’aquesta manera de ressenyar. Però no va ser ell l’únic escalador que s’aficionà a l’art del Rotring i el dibuix tècnic. A principis dels vuitanta, i en plena expansió de les primeres ascensions a les parets més prominents, altres escaladors van afegir-se a la moda, i noms com Jean Charles Peña, Joaquin Olmo, Kim Prats, Nil Bohigas, Manel Sugranyes o Miguel Arcarons –entre molts altres- també van signar algunes il•lustracions destacables. Però pel que fa a l’àmbit tarragoní i, sobretot, a les roques que es troben –valgui la redundància- a La Riba del riu Brugent, les ressenyes més inconfusibles i ben elaborades portaven un únic nom. Més ben dit, un sobrenom: Chapi.

Com passa el temps! Moltes d’aquestes ressenyes tenen moltes hores de dibuix… Jo aleshores no treballava i al meu fill, el Dídac, el cuidava jo mentre la Tere, la meva dona, era a la feina. Mentrestant, passava el temps escalant i dibuixant. Alguns dibuixos no tenen res a veure amb la via…

27780_1407684122439_7216691_nEl nom de Joan Chaparro Domínguez, Chapi, es va començar a sentir entre les parets de Castellfollit i la vall del Brugent quan, a mitjans dels anys setanta, els nuclis d’escaladors provinents de Reus i Tarragona van liderar l’expansió d’aquells indrets com a zones d’escalada. Al seu blog Mus d’Atura es defineix com un home de bé, apassionat de l’escalada, i interessat en fomentar l’escalada, la muntanya i les bones maneres. Fent honor a les seves paraules, en Chapi s’ha convertit en un personatge clàssic de la roca catalana, entranyable i estimat per molts que l’han tingut com un mestre o referent a l’hora d’iniciar-se en aquesta activitat.

Chapi a l'Alegre-Bonet (La Riba) 1976

Chapi a l’Alegre-Bonet (La Riba) 1976. Col·lecció: Joan Chaparro

A cavall dels anys setanta-vuitanta, i junt amb escaladors com Jaume Grau, Pere X. Porta o els germans Alegre -entre d’altres-, Chapi va prendre part en algunes de les obertures i primeres repeticions de les vies més clàssiques de la Penya Roja a La Riba, o de la Roca Monera -la magnífica paret amagada de Farena. Va ser en aquesta època i sobre aquest terreny, que en Chapi més s’abocà a la seva habilitat delineant. Els seus dibuixos, elaborats sobre vies pròpies i alienes, van popularitzar la majoria d’itineraris del Brugent, circulant de mà en mà com un simpàtic reclam per a les escalades més insòlites i estimulants. Tot i que el gruix més important de la seva obra el dedicaria –com hem dit- a la vall del riu Brugent, de la seva mà també sortiran croquis d’indrets propers, com la llera del riu Francolí, La Mussara o, també, d’una petita àrea pròxima a Reus, avui dia impracticable i, per sempre més, desapareguda: la paret de Santa Anna, a Castellvell del Camp.

Els millors records que els queden a tota la generació d’aquest temps resten immortalitzats en els dibuixos artístics del “Chapi”, l’escalador que es va convertir en el millor delineant de les ressenyes de la vall del Brugent.[…] Els dibuixos de Joan Chaparro, “Chapi”, marcarien un punt d’inflexió en el concepte d’interpretar les ressenyes d’escalada com alguna cosa més que pura informació tècnica. (Jané, Josep. “Escalada clàssica a les muntanyes de Prades”)

A mitjans vuitanta, Joan Chaparro ja s’havia enfilat per alguns dels massissos més reputats, realitzant bones ascensions a Terradets, Ordesa i, sobretot, a Montserrat. Disposava d’un ampli bagatge en terreny clàssic, però en arribar les noves tendències que, procedents de l’altre costat de l’Atlàntic, apostaven per l’escalada lliure i el “clean” (escalada d’autoprotecció, sense assegurances fixes) en Chaparro s’hi va sumar amb mentalitat oberta. Siurana esdevingué el nou terreny de joc i, poc després, ell mateix -junt amb Eduard Burgada, Joan Olivé i Joan Cabau-, descobriren el potencial d’aquest bastió del Priorat per a la pràctica d’una modalitat en ple auge: l’escalada esportiva. La filosofia “freaky” s’adeia perfectament amb la vocació d’en Chapi, sempre il•lusionat per fomentar i potenciar l’escalada arreu. D’aquesta manera, l’any 1985 va equipar algunes de les primeres vies esportives de Siurana i, més endavant, també s’afincaria a La Mussara on, a principis dels anys 90 descobrí sectors tan populars com Lo Soterrani, als cingles del Mas Vallverdú.

Chapi, amb Antonio Perez i Pere Porta a Terradets

Chapi, amb Antonio Perez i Pere Porta a Terradets. Col·lecció Joan Chaparro

La passió de Joan Chaparro, amb més de quaranta anys d’activitat, l’ha dut a viure la muntanya des de posicions ben heterogènies. Així, durant molts anys va exercir de monitor d’escalada en roca de l’ECAM (Escola Catalana d’Alta Muntanya) i, més tard, va ser membre del comitè d’equipament de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). Fins i tot, va emprendre alguna aventura empresarial quan, amb la marca Bloc-Sol, va dissenyar una vistosa línea de complements tèxtils per a l’escalada. Més indirectament, i vinculat a l’empresa Tarragó, també treballà amb rocòdroms i instal•lacions artificials. Actualment, en Chapi continua creant escola i deixant petjada pels voltants de la seva residència actual, a Amposta. Amb el riu Ebre i el Delta com a escenari, aquest escalador de barba perenne, ha vist en la Paret Blanca i, en general, en les serres de Montsià i Godall, nous i inesgotables camps d’actuació.

552686_4344822993050_1563556993_n

Col·lecció Joan Chaparro

I retornant als dibuixos, avui dia són ben poques les ressenyes artesanals, i encara menys artístiques, que veurem a peu de via. Tanmateix, la xarxa ens permet compartir i descarregar croquis d’infinitat de rutes. Moltes d’aquestes ressenyes són d’una qualitat admirable, amb informació minuciosa, i on els aspectes més pràctics hi són descrits amb precisió. Com no deixa de ser lògic, actualment són aquestes darreres les ressenyes amb més èxit, en detriment d’aquelles altres en què l’autor, més enllà de detalls tècnics, es regalava amb il•lustracions al•legòriques, casi sempre fantasioses i, molt sovint, satíriques. Com apunta Armand Ballart al seu blog Teràpia Vertical, aquest estil de ressenyar ha esdevingut tota una curiositat artesanal en un món digital. És per aquest motiu que, des d’algunesviesbones, us en volem oferir una selecció. Les podem observar com a simples curiositats, o bé admirar com a magnífiques obres d’art. Tant hi fa. El que volem subratllar és la seva elaborada execució i la seva particularitat, basada en la lliure inspiració d’en Chapi, el seu autor. És l’art d’aquelles coses que es valoren i es treballen de manera individualitzada, amb passió i deteniment, tal i com es va fer amb aquelles vies bones a les que aquestes ressenyes fan referència.

GALERIA

Anuncis

SIURANA. VUIT de VUIT bé

Indubtablement, el prestigi…, el carisma d’una zona d’escalada ve definit pel de les vies que la integren. Tant ho creiem així que, en el present post, ens aventurem  a prendre la part pel tot i destacar únicament vuit vies per representar el caràcter i la reputació d’una  escola d’escalada tan gran, tan mítica, tan internacional com és Siurana. Habituals en aquestes cingleres, proposem vies de vuitè grau que, a principis dels anys 90, van donar una sòlida base a la concepció de Siurana com a escola de dificultat.

siurana. oscar gimenez

Siurana. Foto: Óscar Giménez

Avui, molts consideren el 8b com una dificultat moderada. Però que ningú s’enganyi, per la majoria de mortals encara es tracta d’un objectiu extrem que -com sovint ens recorda la roca- molts anhelen però no tants assoleixen. I més encara si ens referim a l’octet en qüestió: vies poc comercials i, sense cap mena de dubte, allunyades d’un hipotètic concepte de “fast route” (via d’escalar i oblidar 😉 ).

Ben al contrari, estem parlant de vies amb entitat; itineraris que, per motius diversos, gaudeixen d’un cert prestigi dins la comunitat d’escaladors, tant locals com forasters. Aquesta reputació, en part, ve determinada per la seva anyada. Equipades abans de l’any 1996, són vies que  -amb una dosi de nostàlgia- ens transporten  a una gran època del refugi Ciríac Bonet, als bivacs de Can me la fots, a les llargues tardes al bar l’Acàcia o a aquella pedregosa pista que, per gust d’uns i a disgust d’altres, mantenia Siurana allunyada de les actuals aglomeracions. A part d’antigues, ningú no pot negar que són vies bones, de qualitat, tant pel que fa a la roca com als moviments. I, a més, periòdicament repetides. De fet, si no són més escalades és, segurament, per un darrer punt comú que les caracteritza, i és que com ja hem apuntat, són… difícils, exigents. Les vuit han superat el sedàs implacable de les decotacions, el qual ha fet caure d’aquesta llista altres candidates com podrien haver estat Gigololo, El nigromante, Ramadán, o la que l’any 1987 havia estat la primera proposta de 8b local: Waterproof. En conclusió i, com diria Miquel Murga a Radio 4: són vies dures, però es fan estimar.

Carles Brascó a Umpah-pah. Foto col·lecció C. Brascó

Carles Brascó a Umpah-pah. Foto: col·lecció C. Brascó

El nostre recorregut comença en un mur que, orientat al sud, ens dóna la benvinguda quan ens endinsem al barranc de Fontscaldes. Hi ha qui diu que ofereix els millors colors de Siurana i, serpentejant entre els seus tons grisos i ataronjats hi trobem Umpah-pah (de vegades també anomenada amb un altre títol musical que fa referència al seu contrast cromàtic: Entre dos aguas). Equipada l’any 1988 per Eduard Burgada, aquesta via d’amplis moviments sobre placa lleugerament desplomada va rebre la seva primera ascensió l’any 1992, de la mà d’un escalador omnipresent en les millors realitzacions d’aquests anys a Siurana: Carles Brascó. Nascut a Barcelona, el petit dels germans Brascó va destacar com a esportista de competició. Primer en salts de trampolí, però sobretot en escalada de dificultat, disciplina en la que va obtenir grans resultats, fins i tot a nivell internacional. A finals dels 80 en Carles va prendre Siurana com la seva escola de referència i, fins a mitjans 90, va ser ell qui va mantenir Siurana al capdavant de les zones més punteres de tot l’estat espanyol.

I –reprenent el fil-, si “Umpah-pah” és el nom de la banda musical d’Adrià Puntí, la segona de la llista –Migranya-, coincideix amb el nom d’una cançó d’un dels seus àlbums: “Bamboo Avenue”. En contrast amb l’anterior, Migranya és una via poderosa i atlètica que, amb el seu recorregut esbiaixat ha acabat per ser, amb diferència,  la via més assetjada i també repetida de les vuit que aquí comentem. Imaginada cap a 1994 per Toni Arbonés i Carles Brascó, aquesta via ha suportat variants, creuaments d’altres rutes i, fins i tot, algunes alteracions en les seves preses. Tot plegat, per sort,  mai no ha restat valor ni interès al seu encadenament, per al qual segons quin dia, caldrà que agafem torn.

I continuant amb la “carn d’olla”, cal esmentar Kurfil –Toni Arbonés (1991)-, una de les vies curtes i explosives que han marcat l’estil d’aquest sector. La seva línea de forats, els justos i necessaris, la fan una de les vies més estètiques de la zona, però el seu pas de bloc inicial expulsa a bona part dels qui encisa. No obstant això, cal persistir i ser tenaç, evitant d’utilitzar qualsevol tipus de pedestal que atregui, una vegada més, el flagell decotador que la relegaria al 8a+.

Foto Stef Candé Grimper 45

Toni Arbonés a La Ballade des pendús, 8b. Foto: Stef Candé (Grimper, 45).

La via més moderna de les que parlem també va sorgir, l’any 1995, del trepant de l’aleshores guarda del refugi i avui propietari del càmping, Toni Arbonés. Ell mateix s’encarregà de la primera ascensió de Negociée, un itinerari que durant un bon grapat d’anys va ser el més difícil dels cingles de la Siuranella. De resistència sobre regletes, el pas clau d’aquesta via tenia per al·licient la possible caiguda sobre una suposada figuera (que mai no ho fou i mai no ho serà perquè avui ja no hi és). El que sí conserva Negociée és el seu tacte especialment llefiscós, que requereix d’una bona elecció de dia i hora per intentar-la.

Enfrontada a l’anterior trobem una via que no sols hi contrasta en situació, també en antiguitat. Equipada l’any 1987, es tracta de la més antiga del nostre octet. La Via de l’Alsina no fa al·lusió a cap alsina que mai no ho fou ni res de tot això. El seu nom fa referència simple i directa al seu equipador, el mític i desaparegut Josep Maria Alsina. Des de la seva estimada muntanya de Montserrat, l’Alsina va ser punta de llança en l’evolució de l’escalada lliure a Catalunya i, a Siurana  hi deixà petjada amb aquesta magnífica via de l’Esperó Primavera. És una via que, a favor hi té la proximitat i comoditat per provar-la. En contra, la reputació un xic immerescuda de ser una placa infame, i també la insolació, que la fa gairebé exclusiva pels dies més freds.

A Siurana hi ha un sector de culte, i el culte és a la millor roca, a la regleta, a la dificultat. La sisena via de la nostra llista és La ballade des pendús, a Can Piqui Pugui.

Frères humains qui après nous vivez,

N’ayez pas vos cœurs durcis à notre égard,

Car, si pitié de nous pauvres avez,

Dieu en aura plus tôt de vous merci.

La Ballade des pendus, édition Treperel, Paris, 1500.

La Ballade des pendus, édition Treperel, Paris, 1500.

Diu la llegenda que François Villon va escriure aquesta balada com a epitafi previ a la seva execució… Oberta -com ja podem suposar- per escaladors francesos, la via en si no resulta tan macabra com això. Amb entrada explosiva i placa superior de moviments memorables, La Ballade recorre l’inconfusible degotall ocre de la part central del sector i, inicialment graduada com a 8b+, va ser inaugurada per Carles Brascó pels volts de 1991.

De la mateixa època que l’anterior i també realitzada l’any 1991 per Carles Brascó, trobem Bad Boy. Ben bé sota el castell i a l’aixopluc del Salt de la Reina Mora, aquesta és una de les plaques més magnífiques de Siurana. Bon accés, peu de via còmode i, no obstant, ben poques ascensions. En definitiva i –diguem-ho així- una altra d’aquestes vies que es fan estimar…

I acabem –que ja toca- amb una darrera via situada a un pas del cotxe, però per contra, amb accés en ràppel i peu de via exposat. Vinga, vinga -el sostre del Can te la Foto– és una d’aquelles petites joies oblidades de Siurana. És la més explosiva de les vies aquí descrites i, segurament, la menys repetida. Cal fer un esforç per accedir-hi, però valdrà la pena. La primera ascensió anà a càrrec, l’any 1995, d’un jove Pedro Pons que uns anys abans ja s’havia encarregat de realitzar el primer vuitè a vista de Siurana…

Són només vuit vies, però entre totes dibuixen l’ADN de Siurana. Podríem dir que integren la llista dels 8b’s superclàssics de Siurana? Potser. Però si no ens volem complicar, deixem-ho en què només són algunes vies bones de Siurana:

Umpah-pah, 8b; Migranya, 8b; Kurfil, 8b; Negociée, 8b; Via de l’Alsina, 8b; La ballade des pendús, 8b; Bad boy, 8b; Vinga vinga, 8b

GALERIA