REACTIVACIÓ D’ALGUNES VIES BONES

Després d’unes setmanes d’inactivitat deguda -tal i com vam informar- a la remodelació del blog, avui reactivem Algunes vies bones.
Des d’ara ens podreu trobar a la nova URL http://www.algunesviesbones.com on, a partir de demà mateix, reprendrem les entrades al blog.
Com a principals novetats -a banda del lífting general- destaquem la pàgina de benvinguda (Inici). Allà hi trobareu informació sobre una segona novetat: “I love classics”, una secció on us convidem a participar activament al blog. Finalment, també impulsem l’apartat AVB (Algunes vies bones) on us proposem no sols aquelles vies que “cal fer”, també la raó per la qual són essencials.
Agraïm, en aquesta represa d’activitats, la col•laboració d’Eco’n’tainer i d’altres que, com Living Siurana, ens han ajudat a fer aquests canvis. També hem de dir que, per qüestions tècniques i logístiques, encara no tenim a punt la versió en espanyol. Esperem poder-la recuperar en poques setmanes.
Després d’aquesta metamorfosi, desitgem que els continguts d’Algunes vies bones us siguin d’interès i que la nova interfície us sembli més gràfica i versàtil. Així mateix us animem a subscriure-us a la pàgina (rebreu via mail notificacions de les novetats) i a participar-hi activament. Tant vosaltres com els vostres clàssics hi sou benvinguts.

REMODELACIÓ d’ALGUNES VIES BONES

Fa sis mesos ens vam engrescar amb la idea d’Algunes vies bones i heu estat molts els amics i lectors del blog que, amb cadascun dels “posts”, ens heu fet arribar el vostre “feedback” positiu. El cert és que gaudim escrivint, opinant, divagant sobre allò que tant ens apassiona; un plaer que es veu amplificat en compartir-lo amb tots els que ens llegiu.

Darrerament, estem treballant en la remodelació del blog. Volem disposar d’una eina més atractiva i dinàmica, útil a l’hora de compartir i divulgar aquestes idees, escrits, informació i opinions. L’objectiu és aconseguir una plataforma molt més gràfica i versàtil; una pàgina més participativa i amb majors possibilitats, que pugui afavorir una experiència molt més completa, interessant i divertida.

Properament, esperem fer-vos saber la nova adreça URL on ens redireccionarem. Des d’allà continuarem amb el nostre viatge al voltant de les vies i els clàssics de l’escalada en general. Anirem construint un “collage” que, per sort, mai podrem completar.

Barcelona “HOTROCK”

S’apropa Sant Jordi i, més enllà d’aquesta diada tan especial a Catalunya, també arriba el Dia Internacional del Llibre. És per això que, coincidint amb el patró dels lletraferits, dedicarem el “post” a dos llibres, òbviament, d’escalada. Ens hem proposat, en primer lloc, fixar l’atenció en una publicació recent, una novetat editorial que, d’alguna manera, connecti amb la nostra afició als clàssics de l’escalada. I tot seguit, també rescatarem un llibre del passat -clàssic en major o menor mesura- que també ens permetrà aprofundir en el nostre deliri “vintage”…

Així doncs, pel proper 23 d’abril -i entre les publicacions d’escalada sortides d’impremta durant els darrers mesos- hem pensat en la nova guia Barcelona Hot Rock. Escalada deportiva, dels autors Oriol Cañellas i Héctor Granada. Es tracta d’una autoedició en quartilla horitzontal i de disseny molt gràfic, amb croquis sobre imatge i fotografies en color que Il•lustren, amb certa estètica “retro”, totes les àrees representades. El seu àmbit territorial abasta bona part de les zones d’escalada esportiva que, disseminades per les comarques del Baix Llobregat, Alt Penedès i Garraf, nodreixen als “fanàtics” de la roca barcelonins. Entre les seves pàgines hi trobarem informació del Pas de la Maladona, Can Paulet, Gelida o el Coll de la Barraca, a més d’altres zones menys conegudes o, fins i tot, alguna d’elles, inèdita. Com bé diuen els seus autors, es tracta eminentment d’escalades de caràcter local, amb el benentès que a l’àrea en qüestió la població “local” supera els tres milions d’habitants…

Tot i recollir un total de setze escoles d’escalada, volem posar èmfasi al fet que es tracta d’una guia d’iniciativa, igualment, local. És a dir, elaborada i recolzada per escaladors i equipadors habituals de les àrees mencionades. Aquest valor li confereix un plus d’autenticitat i personalitat pròpia; però sobretot afavoreix que la guia esdevingui reflex no sols de les vies, també de l’entorn i de la seva gent. És en aquest punt fort on, al nostre entendre, també hi trobarem un punt flac: essent receptiva amb el fet local, creiem que podria haver inclòs els textos en català, a part de l’espanyol i l’anglès que ja incorpora.

No és l’objectiu d’aquesta ressenya entrar a valorar la quantitat o la precisió de la informació exposada, però sí que volem esmentar algunes de les recomanacions i dades pràctiques que aquest volum ens ofereix. A destacar les indicacions de civisme que conviden a evitar les males praxis i l’impacte sobre l’entorn. És en aquest sentit que els autors també han cregut oportú dedicar un apartat específic –i poc habitual- que exposa algunes consideracions referents a l’ús del trepant de cara a noves obertures i reequipaments. A part, sota l’epígraf “Barcelona, City Climb!” trobarem un apartat amb dades d’interès per a l’escalador que s’aventuri pels carrers de la ciutat comtal: botigues, centres de muntanya, comunicacions, allotjament i, menció a part, els rocòdroms. Se n’enumeren varis, però ens crida especial atenció la breu recensió històrica sobre l’àrea d’escalada de la Fuixarda. Actualment reconegut com a parc d’escalada públic, aquest indret és la culminació d’una àmplia tradició d’escalada urbana, a través d’espais com el Parc Güell, el Teatre Grec o el castell de Montjuïch.

És, precisament, aquesta sensibilitat amb el bagatge històric de les àrees referenciades el que, des de la nostra òptica, més ens ha cridat l’atenció. Cada zona compta amb una petita introducció amb apunts històrics referents al seu desenvolupament inicial i als escaladors que la impulsaren.

[…] recordamos la existencia de antiguos sectores que quizás habrían quedado en el olvido, o tal vez en la memoria de algún apasionado con valores románticos, lejos de modas pasajeras. Como en todas las zonas de escalada, éstas también tienen su historia. Algunas de ellas con más de veinticinco años.

Aquesta deferència pels referents de la zona queda palesa amb el pròleg “Un univers de roca” signat per Montse Pascual i Ernest Corull. Pioners en varis dels “spots” inclosos a la guia i referents de l’escalada catalana, aquests escaladors aporten, també, un remarcable recull de fotografies, testimoni dels inicis en aquests sectors.

I com anunciàvem més amunt, acabarem traient la pols a una publicació antiga i que, sense por d’equivocar-nos, podríem presentar com l’antecessora de la guia Hot Rock. Parlem de Barcelona y alrededores, la guia d’escalada publicada l’any 2000 per l’editorial Supercrack, encapçalada per Luis Alfonso “Luichy” i Xavi Buxó. Aquesta no es tracta, com l’anterior, d’una guia local, però només veure la llum ja va popularitzar-se ràpidament entre els escaladors de l’àrea metropolitana. Aquests aficionats podien gaudir, per fi, d’un volum recopilatori que recollia l’ampli conglomerat d’escoles pròximes a la capital catalana i que, en molts casos, no tenien cap ressenya publicada. El seu àmbit geogràfic (que s’estén per tota la perifèria de Barcelona) supera el de qualsevol altra guia de la província –inclosa l’abans comentada-, de forma que encara avui, descriu alguna zona mai ressenyada en cap altra publicació. Tot un clàssic per molts joves barcelonins que van descobrir les seves escoles d’escalada durant la dècada passada, aquesta guia veurà –presumiblement- una segona edició.

CHAPI i l’ART de fer RESSENYES

Dins el món de l’escalada –i ens volem referir, principalment, a l’àmbit de l’escalada clàssica o tradicional- hi ha aperturistes que, a banda de ser reconeguts per les seves creacions sobre la roca –amb vies “guapes”, pioneres o agosarades- també ho són per la seva forma de ressenyar-les, de difondre-les, de plasmar-les sobre el paper. La tècnica, la originalitat o aquell toc de gràcia amb què alguns escaladors han elaborat els seus croquis ha donat lloc a què moltes d’aquestes ressenyes esdevinguin creacions artístiques, inconfusibles i associables a l’estil propi dels seus autors.

Per parlar d’aquest tipus de ressenyes creatives o artístiques cal esmentar, com a referent, la figura d’Armand Ballart. Reconegut aperturista d’itineraris d’estil clàssic, Ballart ha estat el més prolífic dibuixant de ressenyes artístiques a Catalunya. Des de finals dels anys setanta, les seves obres han estat àmpliament difoses i publicades en incomptables cròniques de vies noves. Pioner en aquest i d’altres aspectes, Ballart ha esdevingut el màxim exponent, si més no a Catalunya, d’aquesta manera de ressenyar. Però no va ser ell l’únic escalador que s’aficionà a l’art del Rotring i el dibuix tècnic. A principis dels vuitanta, i en plena expansió de les primeres ascensions a les parets més prominents, altres escaladors van afegir-se a la moda, i noms com Jean Charles Peña, Joaquin Olmo, Kim Prats, Nil Bohigas, Manel Sugranyes o Miguel Arcarons –entre molts altres- també van signar algunes il•lustracions destacables. Però pel que fa a l’àmbit tarragoní i, sobretot, a les roques que es troben –valgui la redundància- a La Riba del riu Brugent, les ressenyes més inconfusibles i ben elaborades portaven un únic nom. Més ben dit, un sobrenom: Chapi.

Com passa el temps! Moltes d’aquestes ressenyes tenen moltes hores de dibuix… Jo aleshores no treballava i al meu fill, el Dídac, el cuidava jo mentre la Tere, la meva dona, era a la feina. Mentrestant, passava el temps escalant i dibuixant. Alguns dibuixos no tenen res a veure amb la via…

El nom de Joan Chaparro Domínguez, Chapi, es va començar a sentir entre les parets de Castellfollit i la vall del Brugent quan, a mitjans dels anys setanta, els nuclis d’escaladors provinents de Reus i Tarragona van liderar l’expansió d’aquells indrets com a zones d’escalada. Al seu blog Mus d’Atura es defineix com un home de bé, apassionat de l’escalada, i interessat en fomentar l’escalada, la muntanya i les bones maneres. Fent honor a les seves paraules, en Chapi s’ha convertit en un personatge clàssic de la roca catalana, entranyable i estimat per molts que l’han tingut com un mestre o referent a l’hora d’iniciar-se en aquesta activitat.

Chapi a l’Alegre-Bonet (La Riba) 1976. Col·lecció: Joan Chaparro

A cavall dels anys setanta-vuitanta, i junt amb escaladors com Jaume Grau, Pere X. Porta o els germans Alegre -entre d’altres-, Chapi va prendre part en algunes de les obertures i primeres repeticions de les vies més clàssiques de la Penya Roja a La Riba, o de la Roca Monera -la magnífica paret amagada de Farena. Va ser en aquesta època i sobre aquest terreny, que en Chapi més s’abocà a la seva habilitat delineant. Els seus dibuixos, elaborats sobre vies pròpies i alienes, van popularitzar la majoria d’itineraris del Brugent, circulant de mà en mà com un simpàtic reclam per a les escalades més insòlites i estimulants. Tot i que el gruix més important de la seva obra el dedicaria –com hem dit- a la vall del riu Brugent, de la seva mà també sortiran croquis d’indrets propers, com la llera del riu Francolí, La Mussara o, també, d’una petita àrea pròxima a Reus, avui dia impracticable i, per sempre més, desapareguda: la paret de Santa Anna, a Castellvell del Camp.

Els millors records que els queden a tota la generació d’aquest temps resten immortalitzats en els dibuixos artístics del “Chapi”, l’escalador que es va convertir en el millor delineant de les ressenyes de la vall del Brugent.[…] Els dibuixos de Joan Chaparro, “Chapi”, marcarien un punt d’inflexió en el concepte d’interpretar les ressenyes d’escalada com alguna cosa més que pura informació tècnica. (Jané, Josep. “Escalada clàssica a les muntanyes de Prades”)

A mitjans vuitanta, Joan Chaparro ja s’havia enfilat per alguns dels massissos més reputats, realitzant bones ascensions a Terradets, Ordesa i, sobretot, a Montserrat. Disposava d’un ampli bagatge en terreny clàssic, però en arribar les noves tendències que, procedents de l’altre costat de l’Atlàntic, apostaven per l’escalada lliure i el “clean” (escalada d’autoprotecció, sense assegurances fixes) en Chaparro s’hi va sumar amb mentalitat oberta. Siurana esdevingué el nou terreny de joc i, poc després, ell mateix -junt amb Eduard Burgada, Joan Olivé i Joan Cabau-, descobriren el potencial d’aquest bastió del Priorat per a la pràctica d’una modalitat en ple auge: l’escalada esportiva. La filosofia “freaky” s’adeia perfectament amb la vocació d’en Chapi, sempre il•lusionat per fomentar i potenciar l’escalada arreu. D’aquesta manera, l’any 1985 va equipar algunes de les primeres vies esportives de Siurana i, més endavant, també s’afincaria a La Mussara on, a principis dels anys 90 descobrí sectors tan populars com Lo Soterrani, als cingles del Mas Vallverdú.

Chapi, amb Antonio Perez i Pere Porta a Terradets. Col·lecció Joan Chaparro

La passió de Joan Chaparro, amb més de quaranta anys d’activitat, l’ha dut a viure la muntanya des de posicions ben heterogènies. Així, durant molts anys va exercir de monitor d’escalada en roca de l’ECAM (Escola Catalana d’Alta Muntanya) i, més tard, va ser membre del comitè d’equipament de la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC). Fins i tot, va emprendre alguna aventura empresarial quan, amb la marca Bloc-Sol, va dissenyar una vistosa línea de complements tèxtils per a l’escalada. Més indirectament, i vinculat a l’empresa Tarragó, també treballà amb rocòdroms i instal•lacions artificials. Actualment, en Chapi continua creant escola i deixant petjada pels voltants de la seva residència actual, a Amposta. Amb el riu Ebre i el Delta com a escenari, aquest escalador de barba perenne, ha vist en la Paret Blanca i, en general, en les serres de Montsià i Godall, nous i inesgotables camps d’actuació.

Col·lecció Joan Chaparro

I retornant als dibuixos, avui dia són ben poques les ressenyes artesanals, i encara menys artístiques, que veurem a peu de via. Tanmateix, la xarxa ens permet compartir i descarregar croquis d’infinitat de rutes. Moltes d’aquestes ressenyes són d’una qualitat admirable, amb informació minuciosa, i on els aspectes més pràctics hi són descrits amb precisió. Com no deixa de ser lògic, actualment són aquestes darreres les ressenyes amb més èxit, en detriment d’aquelles altres en què l’autor, més enllà de detalls tècnics, es regalava amb il•lustracions al•legòriques, casi sempre fantasioses i, molt sovint, satíriques. Com apunta Armand Ballart al seu blog Teràpia Vertical, aquest estil de ressenyar ha esdevingut tota una curiositat artesanal en un món digital. És per aquest motiu que, des d’algunesviesbones, us en volem oferir una selecció. Les podem observar com a simples curiositats, o bé admirar com a magnífiques obres d’art. Tant hi fa. El que volem subratllar és la seva elaborada execució i la seva particularitat, basada en la lliure inspiració d’en Chapi, el seu autor. És l’art d’aquelles coses que es valoren i es treballen de manera individualitzada, amb passió i deteniment, tal i com es va fer amb aquelles vies bones a les que aquestes ressenyes fan referència.

GALERIA

SANT BENET. SANTUARI de l’ESCALADA ANArCORETA

Un blog sobre vies clàssiques i els mites de l’escalada lliure? Tan bon punt algunesviesbones va fer-se visible a les xarxes socials, van saltar algunes veus -incondicionals del còdol i el merlet- reivindicant la qualitat de vàries rutes montserratines: –L’unicorni! –El oportunista! Santacana-Serrano! Queia pel seu propi pes: el blog algunesviesbones tenia una cita ineludible amb Sant Benet.

Trini, Exploited al mur de Sant Benet. Buitrin, Marquitos, Anna, Diana, Maria, Espa, Checo… (anys 90). Col·lecció Boris.

Si se’m permet el passatge personal, recordo quan –era cap a 1993- tornàvem d’intentar infructuosament la Bala perdida, 7b+, una ruta de moviments atlètics que solca amb elegància un dels millors panys de la Roca d’en Barberà. Era al capvespre i la llum ja no arribava a l’absis de l’ermita-refugi de Sant Benet. No vaig gosar entrar. De fora estant albirava l’esguard impertorbable que, des de la penombra i a través de cabells grenyuts, m’adreçaven uns individus amb pinta d’escaladors com jo. Era el meu primer contacte amb aquella regió de culte, reducte d’escalada alternativa, on les capelles esdevenien refugi i en què les misses s’oïen a ritme de “Leño”.

Qué es tu obsesión permanente,
qué es lo que quieres conseguir,
qué es lo que carga el ambiente
dime, qué puedo hacer por ti.

Sant Benet. Dibuix de Renart-Muntanya (http://josepbatlle1556.blogspot.com.es/)

L’ermita de Sant Benet data de 1536, però va ser destruïda l’any 1812, durant la Guerra del Francès. De l’edifici original només en queden unes ruïnes amagades per la vegetació. La capella actual és un edifici construït als anys seixanta que, des de març de 1981 funciona com a refugi guardat i utilitzat, principalment, pels escaladors. Tradicionalment s’hi accedeix des del monestir, on són les Escales dels Pobres les que, seguint la Vall Mala i sortejant el Pas dels Francesos, ens menen en uns 35 minuts fins les portes del refugi. Aquest accés –dur per les cames, però gratificant per l’esperit- ha contribuït a què l’indret conservi el seu aire agrest, amb vistes inigualables del massís i sobre bona part del Vallès.

Boris al 1r llarg de Gavilán pollero, 6c (2-1-2000). Col·lecció Boris

Entre aquells personatges –santbenedictes tots- amb qui vaig topar aquella tarda de 1993 hi devia haver –qui sap- en Rafael Espuny, “Boris”. És a través de la seva figura que, en aquest cas, ens aproximem a la que Toni Cugat anomena època d’or per a l’escalada a Sant Benet. Corria la dècada dels vuitanta, amenitzada pel revulsiu que va significar l’eclosió de l’escalada lliure. Va ser a Montserrat on, més aviat i amb més intensitat, es va viure el xoc de tendències entre l’escalada tradicional –amb un gran pes de l’artificial- i la nova tendència “free”, àvida de dificultat i esquiva en el compromís. En aquella època, Boris ja era assidu a Sant Benet i amb la seva penya formada per noms com Cristóbal, Endika, Francis, Juani o Knijo van convertir aquella regió, fins llavors secundària, en punta de llança de l’escalada en lliure a Catalunya. Eren els Trini Climb, una banda que, anys després, s’immortalitzaria a sí mateixa equipant amb aquest nom, el difícil i poc repetit 8a+ que discorre en notable desplom a l’ombra de La Mòmia.

La Mòmia és, indubtablement, l’agulla més simbòlica de Sant Benet. Va ser aquest contundent monòlit que va acollir, a principis dels vuitanta, alguns dels primers itineraris equipats amb la nova mentalitat “free”. La via Kumbayá, de David Tarragó i Josep Batlle “Rubio”, comptava amb quatre llargs oberts manifestament des de dalt que, per partida doble, donaven la benvinguda al setè grau montserratí. A partir d’aquí, navegant entre polèmiques i divagacions ètiques, els Trini i santbenedictes en general, van experimentar amb noves cotes de dificultat mentre, influenciats per les circumstàncies i estimulats per les substàncies, s’atrevien a flirtejar amb pràctiques extremes com l’escalada sense corda.

L’any 1984, però, va ser el britànic John Redhead qui enlluernà els locals, tant per la repetició de nombroses vies difícils a vista (sense cap coneixement previ), com sobretot per l’ascensió més dura del massís: el 7b+ de l’Agulla del Pas de la Burra, Bastardo. Aquesta via d’uns 12 metres d’alçada feia palès que, en el camí de la dificultat calia passar pels “totxos”, petits murs d’una tirada de corda que, abundants a Sant Benet, concentraven la màxima intensitat en escassos moviments. Seria en una pedra de conglomerat propera on, un altre estranger -el suís Martin Scheel- donaria un nou pas de gegant a la zona. La via Vuelo a Ciegas, al Totxo MacCana, va convertir-se en el primer 8b no sols de Montserrat, sinó de tot l’estat espanyol. Era l’any 1986 i l’escalada com a fenomen esportiu es trobava en ple auge. A primers de maig –poc abans dels devastadors incendis que aquell estiu afectarien la muntanya- l’escalada esportiva tingué el seu altaveu internacional a Montserrat. La I Convenció Internacional d’Escalada Esportiva va comptar amb figures com Didier Rabotou, Jacky Godoffe o Phillipe Steulet. D’aquesta manera, reunint la flor i nata de l’escalada europea, “ca la Montse” se situava a l’avantguarda del panorama “free”, tot fent gala de l’acceptació i consolidació de la nova modalitat.

Endika en solo a l’Agulla de Sant Benet. Foto Boris

Malauradament, de l’anomenat bressol del free climbing, aquí només en podem oferir quatre pinzellades. Convindria parlar d’altres que, com el mateix Boris, consideren Sant Benet la seva escola de vida. Ens hauríem d’esplaiar, per exemple, en Rafa Comino i els encadenaments que el situaven molt per davant de la resta; també en el gran nivell d’Iñigo Insausti; o bé en altres visites estrangeres que, com la de l’americà Dave Graham i el seu 8c de La Trumfa, contribuïen a elevar el nivell de la zona. En qualsevol cas, ens és impossible no esmentar la figura de qui més empremta deixà entre els còdols de la regió, Josep Maria Alsina. Amb el seu desafortunat accident de març de 1999, el col•lectiu de Sant Benet quedava orfe del seu “guarda” més actiu i carismàtic.

Molts d’aquests escaladors, “anaRcoretes” que han passat llargues temporades entre les ermites de Sant Benet, han aconseguit transmetre el tarannà especial d’una àrea amb personalitat pròpia. Efectivament, la que resultà transgressora per treure pit en pro de l’escalada lliure, encara conserva el seu tarannà alternatiu encarnant, avui dia, el cantó menys “comercial” de l’escalada esportiva.

No sé si estoy en lo cierto
lo cierto es que estoy aquí
otros por menos se han muerto
maneras de vivir. (Leño)

Actualment, una nova revolució afecta l’escalada, no sols de Sant Benet, sinó de Montserrat en general. L’escalada tradicional retorna amb força, recordant-nos que amb menys també es pot fer més. Es tracta d’obrir des de baix, amb poc o gens d’equipament; es tracta d’alliberar artificials, amb poc o molt compromís. Importa la dificultat, però cal assumir un factor de risc. Tanmateix, aquesta és una altra història, igualment plena d’escalades molt selectes. Avui, però, ens quedem amb la selecció que ens proposa Rafael Espuny, el Boris. Una llista molt ben treballada, representativa dels diversos sectors i de la varietat de vies i estils d’aquesta zona tan especial. Són referents que haurem de recordar, sens dubte, com algunes vies bones de Sant Benet:

Mu, 7b (Totxo del Paco); Bastardo, 7b+ (Totxo de la Burra); Vuelo a ciegas, 8b (Totxo MacCana); Nyas, 7c+ (Trinitats); El oportunista, 7a+ (Trinitats); Pólvora en los dedos, 6b (Trinitats); Nyigo nyago, 8a+ (La Trumfa); Kumbayá, 7a 120 m. (La Mòmia); Santacana-Serrano 6a+ 120 m. (La Mòmia); Trini Climb, 8a+ (La Mòmia); L’unicorni, 7c+ (L’elefant); Bala perdida, 7b+ (Roca d’en Barberà); La castanyada, 7b (La panxa del bisbe); Chupacuerpos, 7c+ (El Botijo).

GALERIA

Algunes IMATGES bones de: JOAN CAPDEVILA VALLVE

Sempre hem sentit que una imatge val més que mil paraules, i en el nostre entorn virtual, caracteritzat per la immediatesa de les xarxes socials, aquesta afirmació cobra major sentit. Però als qui ens captiven les paraules i ens estimulen els arguments, encara som prou insensats com per desafiar la dictadura de la imatge, emprant ni més ni menys que mil mots per destacar el seu poder en l’escalada i l’ús que en fa, en aquest cas, el fotògraf Joan Capdevila Vallve.

La meva vida és una recerca emocionant de l’equilibri físic i espiritual. (Heinz Zak)

Chris Sharma a l’X-Tone Les Garrigues, 2008. Foto: J. Capdevila Vallve

Un dels elements més encisadors de l’art fotogràfic és, sens dubte, aquest equilibri suggerit pel reconegut autor austríac Heinz Zak. En qualsevol instantània hi observem, d’una banda, un retrat físic -directe i fidel- d’allò que ens és visualment perceptible. Però, a part, l’ull fotogràfic té la virtut de fer convergir aquest vessant més palpable amb una òptica -diguem-ne- pròxima a l’espiritualitat: pot captar i generar emocions, ens fa entendre una passió o, a través de sensacions del tot intangibles, pot introduir-nos en una atmosfera especial. A partir d’aquí, una foto transcendeix la seva funció com a mer document gràfic per assolir una naturalesa inspiradora, capaç de capturar allò instantani i transformar-ho en un missatge intemporal.

El fotògraf Heinz Zak sobre Separate Reality. Foto: heinzzak.com

En el nostre intent de divulgar l’essència del món de l’escalada a través dels seus clàssics, creiem que la representació gràfica hi juga un paper fonamental. La imatge fotogràfica ha estat i continua sent un dels principals mitjans de mitificació, útil per convertir un escalador, una via o una ascensió en clàssics –fins i tot mites- del nostre esport. Hem anomenat Heinz Zak qui, anys després de realitzar les fotografies de Wolfgang Güllich escalant sense corda el famós sostre de Separate reality (Yosemite), va ser capaç d’imitar-lo posant-se davant l’objectiu mentre repetia el temerari “solo integral”. Avui en dia, ambdós reportatges –el de Güllich i el del propi Zak- formen part de la iconografia clàssica de l’escalada en roca. Però afortunadament, no sempre cal arribar a composicions tan arriscades. De vegades, només amb la seva publicació en una revista o una guia, una imatge aparentment banal pot convertir una ruta o un indret en objecte de desig per a bona part de la comunitat escaladora.

A https://algunesviesbones.wordpress.com, doncs, obrim les portes a la fotografia com a disciplina forjadora de clàssics, però també com aquell art imprescindible per interpretar i difondre el caràcter d’una activitat filla del segle XX. D’aquesta manera, i periòdicament, esperem presentar petits tastos fotogràfics d’autors diversos que, d’una manera o altra, han abocat part de la seva creativitat -i una bona dosi d’esforç- en plasmar algun detall del nostre entorn vertical. I esmento l’esforç perquè la fotografia és un més d’aquells àmbits que, sovint poc reconeguts i mal remunerats, es nodreixen de veritables apassionats. Aquesta darrera apreciació s’intensifica si observem el microcosmos de l’escalada, dins el qual, dedicar-se professionalment a fer fotos, esdevé tota una gesta.

Malgrat que el gruix de l’activitat de Joan Capdevila Vallve (Reus, 1974) no està dedicat a l’escalada, sí és cert que aquest fotògraf reusenc ha aconseguit fer de la seva passió un “modus vivendi”. Professional de la càmera des dels 23 anys, Capdevila va iniciar-se esperonat per alguns premis en concursos de fotografia de paisatges i, posteriorment, com a reporter dels concerts organitzats a Reus per l`AMCA (Associació de Música Creativa Actual). Des d’aleshores la música mai no ha deixat d’acompanyar-lo i, amb banda sonora de la dark wave londinenca, ha treballat abastament la fotografia de producte, la imatge corporativa i de serveis, així com la fotografia cultural, d’ambient i el paisatgisme.

Luky i Oscar. Foto David Brascó

Enamorat del Priorat, actualment viu i treballa a Cornudella de Montsant, on ha trobat un escenari inigualable per les seves produccions. La vinya i els paratges de Montsant, o els espadats llegendaris que enarboren Siurana són motius habituals en les composicions d’aquest fotògraf, persistent com pocs en l’estudi de la llum i els angles que més afavoreixen la riquesa paisatgística i la varietat cromàtica d’aquestes contrades. Partint de Cornudella, Capdevila també es dedica a perseguir els millors retrats d’altres municipis de les comarques tarragonines que, junt amb llurs festes i tradicions, han estat associats al segell turístic Costa Daurada.

Però com a apassionat de l’escalada i de la muntanya en general, la càmera de Joan Capdevila ha recorregut senders, crestes i parets, sempre a l’aguait d’un angle inversemblant o d’una boira matinal que aporti aquell enfocament personal als paisatges tradicionals. I, com no, el seu objectiu sovinteja les perspectives més aèries que li ofereixen les cordes i altres artilugis de progressió vertical. Amb ells, a part de castigar la ronyonada, aconsegueix una percepció més directa de la plàstica gestual i de les sensacions que experimenta l’escalador. Quan se l’interroga sobre altres referències més tècniques, Capdevila apunta que la càmera no fa al fotògraf, tal i com els diners no fan la felicitat. –Però tot ajuda –afegeix amb picardia. D’aquesta manera, fruit de la sinergia entre dues passions –la fotografia i la muntanya- Joan Capdevila ha completat una àmplia cartera d’imatges d’escalada de la qual, a mode d’exposició virtual, aquí n’acollim una petita selecció.

Prèviament, els seus treballs d’escalada ja han aparegut en diverses revistes, diaris i publicacions, com Desnivel, Vèrtex o Viajar, entre altres. També és de la seva càmera que han sortit bona part de les fotografies que il•lustren les dues edicions de la guia d’escalada Siurana, obra de David Brascó i Natàlia Campillo. I, per citar un darrer treball, esmentarem l’ambientació del refugi d’escaladors d’Arbolí. Aquest bar-refugi, amb vocació de centre d’interpretació, va escollir les fotografies de Joan Capdevila (junt amb altres recursos gràfics) per apropar al visitant a les beceroles de l’escalada. I per si amb això encara no en tenim prou, heus ací el millor aparador de la seva obra: joancapdevilavallve.com. Des d’aquest lloc web, en Joan Capdevila posa la seva experiència i creativitat a la vostra disposició.

I com apuntàvem al principi: nou-centes noranta-vuit, i mil.

GALERIA

PRIORATDIARI.cat: una FINESTRA al MÓN de l’ESCALADA

El passat dilluns 9 de febrer, i amb l’article “Escalada en bloc a Albarca”, el blog algunesviesbones.wordpress.com estrenava col•laboració amb PrioratDiari.cat, la nova edició comarcal del Grup Nació Digital. És així com aquest nou portal d’informació general -en format digital i en català- comptarà amb una secció fixa dedicada a l’escalada.

Joan Manel Cedó, escalador de Pradell de la Teixeta i actualment veí de Poboleda, sobre la roca calcària de Siurana. Foto: Joan Capdevila Vallvé.

I és que a la majoria de gent li passa per alt, però Catalunya és un referent mundial pel que fa a aquesta disciplina de muntanya. Hi ha qui té present la tradició excursionista –fins i tot alpinística- del nostre país que, amb El Pirineu com a estendard, gaudeix d’una orografia prou favorable per a les aventures de bota i piolet. Altres relacionen l’escalada amb indrets emblemàtics com el Pedraforca, el Montsec o Montserrat. Però ja són menys als qui els arriben notícies sobre les roques de pobles com Margalef, Siurana, Oliana o Santa Linya que, entre un amplíssim ventall de possibilitats, amaguen alguns dels reptes d’escalada esportiva més punters del planeta roca.

A casa nostra l’escalada encara és, doncs, una activitat poc coneguda fora dels mitjans especialitzats i continua a l’ombra, fins i tot, si ens referim al món de la competició. Dins aquest àmbit, sempre potenciat i irremissiblement mediàtic, sobresurt l’osonenc Ramon Julián (campió d’Europa, del món en tres ocasions, set vegades guanyador del Rock Master d’Arco…). I malgrat el seu brillant palmarès és obvi que, si ens desplacem a un entorn neòfit, el seu nom no sonarà més que el del primer ministre finlandès.

Dawn Wall a La Vanguardia, 10-1-2015 (p. 28)

No fa gaire, hem vist com l’escalada arribava al gran públic amb l’ascensió en lliure de Dawn Wall, una via situada a la vall californiana de Yosemite que es convertia –de llarg- en el “big-wall” més difícil del món. En els dinou dies en què es desenvolupà la gesta, es va fer palès el caràcter 2.0 d’una ascensió en què, mitjançant les xarxes socials, els protagonistes compartien a diari imatges i informació. Ben aviat, els mitjans de comunicació estatunidencs van sentir-se atrets tant per la rellevància esportiva com pel potencial mediàtic de l’empresa. L’efecte creat per gegants informatius com The New York Times o The Wall Street Journal va provocar que en pocs dies la cordada Caldwell-Jorgesson aparegués a les pàgines dels diaris de mig món. De sobte, el Dawn Wall estava en boca de la majoria d’aficionats i, fins i tot, de molts a qui la muntanya els passava per la tangent. El debat sobre la presència de l’escalada a la premsa generalista restà obert, encara que fos per un “ciber-instant”.

Se antoja complicado realizar el ejercicio de recordar cuándo la prensa de nuestro país había publicado de forma masiva una noticia acerca de escalada en la que no hubiera un accidente con muertos de por medio (www.desnivel.com)

Més enllà de la premsa groga o les cròniques de successos, l’escalada –igual que altres activitats amb certa tradició i cada vegada menys minoritàries- també mereix el seu reflex als canals de comunicació tradicionals. Cada vegada trobem més excepcions, però lluny de diversificar la informació esportiva a l’hora de completar les seves edicions, aquests mitjans s’inclinen per les bajanades i trivialitats que envolten els “esports reis” (absolutistes –afegiria jo-) que tots coneixem.

També és cert que no sempre cal arribar a tothom -o més ben dit- no cal arribar-hi “perquè sí” o de qualsevol manera. No es tracta de millorar el “share” de l’escalada. Tampoc serveix omplir buits informatius amb notícies mancades de rigor i pròdigues en imprecisions o incorreccions. El que és desitjable és que, almenys, la premsa territorial esdevingui un reflex acurat de les realitats de la seva gent i no tant dels interessos que estimulen a les masses. Del que es tracta, doncs, és de què els mitjans mostrin el seu arrelament al territori apostant pels actius que li són propis.

És en aquest sentit que aplaudim la iniciativa de PrioratDiari.cat. Conscient del pes i el bagatge que té l’escalada a la comarca, del volum turístic i econòmic que genera, de l’interès per a la gent que hi viu…; i en pro de la seva difusió, de donar-li l’atenció que mereix i d’afavorir-ne un bon encaix amb l’entorn, PrioratDiari.cat vol fer-se’n ressò de forma periòdica. Perquè al Priorat hi tenim cultura, tradició, hi tenim patrimoni –natural i cultural-, hi tenim vi… Però també hi tenim roca: la millor del món.

La verticalitat cada vegada té més adeptes, però encara és poc habitual a la premsa generalista. Agraïm, doncs, que PrioratDiari.cat se serveixi d’algunes vies bones per tal d’oferir als seus lectors una finestra oberta al món de l’escalada.

ESCALADA en BLOC a ALBARCA

Lluny de les grans clàssiques que fins ara han omplert de pompa i “glamour” les entrades d’algunesviesbones, aquesta vegada volem fixar la mirada en quelcom molt més auster. Perquè tots coneixem racons de roca modestos i poc coneguts que, tot i el seu interès més aviat local, aconsegueixen apropar-nos a les sensacions que, amb major intensitat i abundància, ens ofereixen altres indrets més assenyalats.

Sant Vicenç d’Albarca. Foto: http://www.turismesiurana.org

Al contrafort est de la Serralada de Montsant i just al coll que marca la partió entre aquest massís i les Muntanyes de Prades, hi trobem una petita població agregada al municipi de Cornudella de Montsant. Parlem d’Albarca –Aubarca pels amics-, un poblet poc conegut pel que fa a escalada, però sí com a punt de partida de nombroses rutes que s’endinsen a Montsant. Precisament, sobre el topònim Montsant també es diu que va partir d’Albarca, denominació procedent de l’àrab que, significativament, es tradueix com a muntanya beneïda.

Avui dia Albarca és principalment un indret de segona residència i, per gaudir-ne esporàdicament, podem optar per l’allotjament rural o bé pel refugi de muntanya que gestiona el Centre Excursionista de Tarragona. Si ens hi atansem, no podem deixar de fixar-nos en l’absis romànic de l’església de Sant Vicenç i, si les busquem, també podrem observar el conjunt de tombes antropomòrfiques que, en època medieval, s’excavaren a les roques de la Parada de la guineu.

El lector -escalador i prou suspicaç- potser ha aixecat la cella en llegir sobre tombes excavades a la roca. I és que hom sap que, sovint, on hi ha restes arqueològiques d’aquest tipus, ben a la vora hi ha d’haver algun sector d’escalada o, com en el cas concret d’Albarca, d’escalada en bloc. Efectivament, en la confluència entre el conglomerat de Montsant i la roca calcària predominant a les Muntanyes de Prades hi trobem un indret contestatari on és el gres qui guanya la partida. Es tracta del barranc de l’Abelló, on aquest tipus de roca tan venerat pels amants del “boulder”, ha donat lloc a una vintena de blocs que –degudament aprofitats- han fet possible una vuitantena de problemes. Com veiem és una zona reduïda, proporcionada al poble que l’acull; i si insistim en les proporcions, també els blocs se situen més pròxims a les “xinxetes” que a “highballs” o “tsunamis”. El gres que hi trobarem -a part d’escàs- és molt tou i delicat. És per això que s’aconsella no escalar en condicions humides i, per netejar les preses, es demana fer ús exclusiu de raspalls tous.

Pol al 7a (núm. 14 albarca1). Foto: Col·lecció M. Riera

Com podem intuir Albarca és una zona de bloc alternativa i de segona fila, no ho negarem. Nogensmeny, es tracta d’un racó acollidor que, ombrejat pel bosc del Mas d’en Lluc, ens oferirà fresca durant bona part del dia. Hi abunden les preses planes, roms i adherències vàries, però per trencar amb la tònica del sector també podrem jugar en algun desplom de forats. Si a tot plegat hi afegim una aproximació gairebé nul•la i uns peus de bloc majoritàriament plans, acabarem trobant el pretext necessari per què –ni que sigui de passada- puguem dedicar-hi una visita.

La millor -i única- referència publicada fins ara per anar sobre segur a la zona d’Albarca és la guia “BLOC. Muntanyes de Prades”, de Màrius Riera i Jordi Feliu. Albarca és el sector que obre aquest volum, el qual també inclou altres àrees per a la pràctica del “boulder”, com són Arbolí, La Febró, La Mussara i Siurana. La guia és resultat de molts anys de desenvolupament d’unes zones poc reconegudes i gens evidents. Blocs molt amagats per l’espessa vegetació, peus de “boulder” en costers que ha calgut anivellar, roca laboriosa i difícil de sanejar… En definitiva, moltes hores d’exploració i condicionament que cal agrair a un grup més o menys ampli de gent, de procedència més o menys local i, sortosament, més o menys capaços de capgirar –almenys de tant en tant- aquell popular lema que diu “climb now, work later”. Entre ells, Màrius Riera és un dels que aprofitant la seva passió per les pedres petites, més ha cregut i invertit en les àrees de bloc que les Muntanyes de Prades amagaven. D’esperit pioner, en Màrius es troba entre els escaladors que desenvoluparen les zones d’escalada esportiva de Mont-ral, Montsant i, com a guarda d’aquell antic i estimat refugi, també -i sobretot- d’Arbolí. Ja fa temps que aquest escalador va bandejar la corda per aficionar-se al “crash-pad” i, aixada en mà, continua engrescant al personal per pol•lir nous blocs que, mica en mica, ajuden a consolidar la pràctica de l’escalada en bloc a les nostres contrades. Podríem haver parlat amb Iosu, Kik, Pol, Núria, Manolo, David, Oscar, Venas, Miquelet… només per citar-ne alguns. Però en aquesta ocasió és el Màrius Riera qui, prenent com a referència la seva pròpia guia, ens ha destacat alguns blocs bons d’Albarca:

Aubarca, 6b; Au va! 7a; Proa (núm. 13 albarca1), 7b; (núm. 28 albarca1), 6c+; (núm. 29 albarca1), 5+; Dj Mag, 6a; (núm. 1 albarca2), 6a; (núm. 12 albarca2), 6c; Les calaveres, 6b

GALERIA

MASTERS, MONKEYS i altres GENIS de la ROCA

Entre les arxiconegudes megalòpolis estatunidenques, San Francisco és –junt amb New York- un dels pols turístics més importants de tota la nació. Qui no voldria creuar alguna vegada el Golden Gate? A qui no li sona aquesta captivadora cançó?:

If you’re going to San Francisco, be sure to wear some flowers in your hair…

El Golden Gate. Foto: Pep Farré

No hi ha res més “happyflowers”que les floretes entre els cabells de què parla Scott McKenzie a la seva lletra. I és que a finals dels anys seixanta, SFO va ser bressol de grans moviments socials com la cultura “hippie” i la lluita per les llibertats sexuals. A part, els estralls de les drogues que van parasitar aquests moviments i –d’altra banda- les actives polítiques socials de la ciutat han donat lloc a què avui SFO també sigui capital d’una subcultura “homeless” molt més underground. No obstant això, d’aquesta mítica ciutat californiana cal destacar-ne el tarannà obert i cosmopolita, a més d’un enorme ventall d’atractius pels mitòmans i amants dels clàssics de la cultura nord-americana. Viatjar en “cable car” –el tramvia històric de la ciutat; passejar pels sinuosos i costeruts carrers que, com Lombard street, han servit d’escenari per nombroses pel•lícules; recórrer els cinc ponts que traspassen la badia; degustar una crema de cloïsses servida en pa (el famós clam chowder); o bé atipar-nos de cranc i gambes al Fishermans Wharf (l’antic barri de pescadors) mentre planifiquem una fugida impossible de la presó d’Alcatraz. Tot plegat, un bon exemple d’allò que el turista compulsiu per res no es voldria perdre. Però certament, San Francisco té un valor afegit per als escaladors; es tracta de la porta d’entrada a les zones d’escalada de la costa oest i, principalment, al Parc Nacional de Yosemite.

Westbay, Bridwell i Long després de fer The Nose en el dia. Foto: Meyers. Escaladas en Yosemite

El passat 20 de novembre el cada vegada més prestigiós Festival de Cinema de Muntanya de Torelló va comptar amb la presència de Jim Bridwell, un dels escaladors que millor va esgarrapar el granit de Yosemite. Líder psicodèlic i psicotròpic pels habituals del Camp 4, “The Bird” va convertir-se en nexe d’unió entre els orígens de l’escalada en roca americana i l’escalada moderna que, a principis dels setanta ja apostava per la lleugeresa, la dificultat i la rapidesa en les ascensions. Ell mateix seria el primer en demostrar-ho quan -juntament amb Bill Westbay i John Long- el 1975 tornava a posar The Nose en boca de tots, realitzant-ne la primera ascensió en menys de vint-i-quatre hores quan tothom hi invertia tres dies pel cap baix.

Però “The Bird” també es va deixar seduir pel contacte directe amb la roca. A través d’ascensions menors al Cookie Cliff com ara Outer Limits o Wheat Thin, Bridwell va convertir-se en el mentor més carismàtic d’una nova generació d’escaladors d’indumentària “hippie” que, al so de Jimmy Hendrix, havien de portar l’escalada cap a nous estàndards, tant d’estil com de dificultat. Havia arribat l’època dels Stonemasters i amb ells la confirmació del “free climbing” com a estil a potenciar, evitant qualsevol mitjà artificial que, a part de mans i peus, pogués ajudar-los a progressar per la roca.

[…]un colectivo desperdigado de californianos increiblemente en forma, osados y con talento, que estaban a la cabeza mundial de la escalada en roca durante la década de los setenta. (Lynn Hill a Free Climber, p. 63)

A part del mateix Bridwell, van ser escaladors com John Long, Ron Kauk, Lynn Hill, John Bachar o John Yablonski els qui, sota l’estendard del “free” i amb la consigna d’escalar “com si no hi hagués demà”, van impulsar el nostre esport cap a noves dimensions físiques i de dificultat. D’aquesta manera, l’entrenament arribà al Camp 4, es perdé el respecte als murs desplomats i, decididament, el “boulder” -o escalada en bloc- començaria a entendre’s com una finalitat en sí mateix. Paral•lelament, l’arribada dels peus de gat, el magnesi i els friends de Ray Jardine acabaren per configurar una nova etapa que -amenitzada amb certes dosis de sexe, droga i rock and roll– donà lloc a algunes de les ascensions més llegendàries de la vall.

Oscar Giménez en Midnight Lightning. Foto: Col·lecció O. Giménez

És l’època en què l’escala de dificultat americana traspassava per primera vegada la barrera del 5.12 i, de la mà de Ron Kauk, assolia fites fins aleshores futuristes com l’exigent Tales of Power (1977) o la que es troba un llarg de corda per sobre: la inoblidable Separate reality (1978), sens dubte el sostre fissurat més fotografiat del món. Seria el mateix Kauk qui, en pugna amb John Bachar, també aconseguiria revolucionar el panorama del “boulder” a Amèrica amb Midnight Lightning (1978), segurament el problema de bloc amb més fama de tot el món.

Wolfgang Güllich en el primer “solo” integral a Separate Reality. Foto: Heinz Zack

Els Stonemasters van empènyer els límits de la dificultat però, sense barreres de cap tipus, també ampliaren l’estil i la filosofia del món vertical. John Bachar, purista de cap a peus, s’alineà cap a la finalitat última, la més perfecta –i la més perillosa- de l’escalada lliure: el “free solo” o escalada sense corda. Kauk i Lynn Hill, per la seva banda, s’endinsaren en l’escalada esportiva i de competició. Discrepàncies a part, tots tres es convertiren en “estrelles” de llurs disciplines, fent realitat una embrionària professionalització de l’escalada.

A mitjans dels vuitanta els Stonemasters ja s’havien disgregat però, de tots ells, seria una superlativa Lynn Hill l’encarregada de portar la flama de la regeneració de l’escalada a Yosemite. Era l’any 1994 i, novament amb The Nose com a teló de fons, la petita escaladora de Detroit va fer-se un lloc en l’Olimp dels escaladors realitzant aquesta via no sols en estil lliure, sinó també en menys de vint-i-quatre hores.

Les gestes de Lynn Hill van atraure una nova fornada d’escaladors que peregrinaren fins a Yosemite inspirats per la filosofia de la generació prèvia. Eren joves ambiciosos que -conservant un punt de temeritat- van aconseguir mantenir Yosemite a l’avantguarda de l’escalada moderna. Tommy Caldwell, Dean Potter, Timmy O’Neill, Steph Davis o Leo Houlding van ser alguns dels primers escaladors autodenominats Stonemonkeys. Amb inquietuds ben radicals, els Stonemonkeys van mostrar la seva predilecció per les activitats extremes com el “free solo”, el “highlining”, el salt base o els rècords de velocitat. Qualsevol combinació imaginable d’entre les modalitats esmentades, per demencial que ens sembli, segur que alguns ja l’han practicat.

El Capitan. A l’ombra, el Dawn Wall. Foto: Lupe Hurtado

L’era dels Stonemonkeys encara no ha acabat i els udols simiescos encara ressonen entre les roques yosemítiques. En l’actualitat cal remarcar les realitzacions d’Alex Honnold que, amb escalades sense corda que esgarrifen al més bregat, ha escrit -a base de sang freda- el seu nom entre els més grans de la vall. I sense anar més lluny, avui la història es fon amb el futur –que ha esdevingut present- en una de les darreres parets que encara mancaven per escalar en lliure: el Dawn Wall d’El Capitán. Tommy Caldwell i Kevin Jorgesson acaben de culminar una ascensió gairebé futurista –si no fos perquè ja és una realitat- tant pel que fa a la dificultat com pel seu caràcter 2.0 (la pròpia cordada ha comunicat a diari la seva evolució i impressions mitjançant les xarxes socials, i els darrers metres s’han retransmès en “streaming”). Però a la vegada, tant l’activitat com l’escenari en què s’emmarca enllacen amb l’èpica i el caràcter de les realitzacions més llegendàries de l’època daurada de Yosemite. L’any 1970 i després de vint-i-sis dies a la paret, Warren Harding i en Dean –de cognom premonitori- Caldwell conquerien per primera vegada l’imponent Dawn Wall. Va ser una ascensió en artificial tan mediàtica com l’actual, però l’ús d’una quantitat ingent d’ancoratges d’expansió va envoltar-la de polèmica. Quaranta-cinc anys després, la cordada Caldwell-Jorgesson ha reeixit en una ascensió en lliure sensacional que –després de més de dues setmanes de lluita i set anys de preparació- converteix aquesta via en una clàssica des del primer moment. Una clàssica que, ineludiblement, cal incloure entre algunes vies bones de Yosemite:

The Nose, 950 m. 5.9 C2 (8b+); Outer Limits, 5.10c; Wheat Thin, 5.10c; Central pillar of Frenzy, 200 m. 5.9 (5 primers llargs); Astroman, 350 m. 5.11c; Tales of power, 5.12b; Separate Reality, 5.12a; The Phoenix, 5.13a; Midnight lightning V8; Thriller V10; The rostrum, 280 m. 5.11c; Generator crack, 5.10c; Dawn Wall, 950 m. 5.14d

GALERIA

SIURANA. VUIT de VUIT bé

Indubtablement, el prestigi…, el carisma d’una zona d’escalada ve definit pel de les vies que la integren. Tant ho creiem així que, en el present post, ens aventurem  a prendre la part pel tot i destacar únicament vuit vies per representar el caràcter i la reputació d’una  escola d’escalada tan gran, tan mítica, tan internacional com és Siurana. Habituals en aquestes cingleres, proposem vies de vuitè grau que, a principis dels anys 90, van donar una sòlida base a la concepció de Siurana com a escola de dificultat.

Siurana. Foto: Óscar Giménez

Avui, molts consideren el 8b com una dificultat moderada. Però que ningú s’enganyi, per la majoria de mortals encara es tracta d’un objectiu extrem que -com sovint ens recorda la roca- molts anhelen però no tants assoleixen. I més encara si ens referim a l’octet en qüestió: vies poc comercials i, sense cap mena de dubte, allunyades d’un hipotètic concepte de “fast route” (via d’escalar i oblidar 😉 ).

Ben al contrari, estem parlant de vies amb entitat; itineraris que, per motius diversos, gaudeixen d’un cert prestigi dins la comunitat d’escaladors, tant locals com forasters. Aquesta reputació, en part, ve determinada per la seva anyada. Equipades abans de l’any 1996, són vies que  -amb una dosi de nostàlgia- ens transporten  a una gran època del refugi Ciríac Bonet, als bivacs de Can me la fots, a les llargues tardes al bar l’Acàcia o a aquella pedregosa pista que, per gust d’uns i a disgust d’altres, mantenia Siurana allunyada de les actuals aglomeracions. A part d’antigues, ningú no pot negar que són vies bones, de qualitat, tant pel que fa a la roca com als moviments. I, a més, periòdicament repetides. De fet, si no són més escalades és, segurament, per un darrer punt comú que les caracteritza, i és que com ja hem apuntat, són… difícils, exigents. Les vuit han superat el sedàs implacable de les decotacions, el qual ha fet caure d’aquesta llista altres candidates com podrien haver estat Gigololo, El nigromante, Ramadán, o la que l’any 1987 havia estat la primera proposta de 8b local: Waterproof. En conclusió i, com diria Miquel Murga a Radio 4: són vies dures, però es fan estimar.

Carles Brascó a Umpah-pah. Foto: col·lecció C. Brascó

El nostre recorregut comença en un mur que, orientat al sud, ens dóna la benvinguda quan ens endinsem al barranc de Fontscaldes. Hi ha qui diu que ofereix els millors colors de Siurana i, serpentejant entre els seus tons grisos i ataronjats hi trobem Umpah-pah (de vegades també anomenada amb un altre títol musical que fa referència al seu contrast cromàtic: Entre dos aguas). Equipada l’any 1988 per Eduard Burgada, aquesta via d’amplis moviments sobre placa lleugerament desplomada va rebre la seva primera ascensió l’any 1992, de la mà d’un escalador omnipresent en les millors realitzacions d’aquests anys a Siurana: Carles Brascó. Nascut a Barcelona, el petit dels germans Brascó va destacar com a esportista de competició. Primer en salts de trampolí, però sobretot en escalada de dificultat, disciplina en la que va obtenir grans resultats, fins i tot a nivell internacional. A finals dels 80 en Carles va prendre Siurana com la seva escola de referència i, fins a mitjans 90, va ser ell qui va mantenir Siurana al capdavant de les zones més punteres de tot l’estat espanyol.

I –reprenent el fil-, si “Umpah-pah” és el nom de la banda musical d’Adrià Puntí, la segona de la llista –Migranya-, coincideix amb el nom d’una cançó d’un dels seus àlbums: “Bamboo Avenue”. En contrast amb l’anterior, Migranya és una via poderosa i atlètica que, amb el seu recorregut esbiaixat ha acabat per ser, amb diferència,  la via més assetjada i també repetida de les vuit que aquí comentem. Imaginada cap a 1994 per Toni Arbonés i Carles Brascó, aquesta via ha suportat variants, creuaments d’altres rutes i, fins i tot, algunes alteracions en les seves preses. Tot plegat, per sort,  mai no ha restat valor ni interès al seu encadenament, per al qual segons quin dia, caldrà que agafem torn.

I continuant amb la “carn d’olla”, cal esmentar Kurfil –Toni Arbonés (1991)-, una de les vies curtes i explosives que han marcat l’estil d’aquest sector. La seva línea de forats, els justos i necessaris, la fan una de les vies més estètiques de la zona, però el seu pas de bloc inicial expulsa a bona part dels qui encisa. No obstant això, cal persistir i ser tenaç, evitant d’utilitzar qualsevol tipus de pedestal que atregui, una vegada més, el flagell decotador que la relegaria al 8a+.

Toni Arbonés a La Ballade des pendús, 8b. Foto: Stef Candé (Grimper, 45).

La via més moderna de les que parlem també va sorgir, l’any 1995, del trepant de l’aleshores guarda del refugi i avui propietari del càmping, Toni Arbonés. Ell mateix s’encarregà de la primera ascensió de Negociée, un itinerari que durant un bon grapat d’anys va ser el més difícil dels cingles de la Siuranella. De resistència sobre regletes, el pas clau d’aquesta via tenia per al·licient la possible caiguda sobre una suposada figuera (que mai no ho fou i mai no ho serà perquè avui ja no hi és). El que sí conserva Negociée és el seu tacte especialment llefiscós, que requereix d’una bona elecció de dia i hora per intentar-la.

Enfrontada a l’anterior trobem una via que no sols hi contrasta en situació, també en antiguitat. Equipada l’any 1987, es tracta de la més antiga del nostre octet. La Via de l’Alsina no fa al·lusió a cap alsina que mai no ho fou ni res de tot això. El seu nom fa referència simple i directa al seu equipador, el mític i desaparegut Josep Maria Alsina. Des de la seva estimada muntanya de Montserrat, l’Alsina va ser punta de llança en l’evolució de l’escalada lliure a Catalunya i, a Siurana  hi deixà petjada amb aquesta magnífica via de l’Esperó Primavera. És una via que, a favor hi té la proximitat i comoditat per provar-la. En contra, la reputació un xic immerescuda de ser una placa infame, i també la insolació, que la fa gairebé exclusiva pels dies més freds.

A Siurana hi ha un sector de culte, i el culte és a la millor roca, a la regleta, a la dificultat. La sisena via de la nostra llista és La ballade des pendús, a Can Piqui Pugui.

Frères humains qui après nous vivez,

N’ayez pas vos cœurs durcis à notre égard,

Car, si pitié de nous pauvres avez,

Dieu en aura plus tôt de vous merci.

La Ballade des pendus, édition Treperel, Paris, 1500.

Diu la llegenda que François Villon va escriure aquesta balada com a epitafi previ a la seva execució… Oberta -com ja podem suposar- per escaladors francesos, la via en si no resulta tan macabra com això. Amb entrada explosiva i placa superior de moviments memorables, La Ballade recorre l’inconfusible degotall ocre de la part central del sector i, inicialment graduada com a 8b+, va ser inaugurada per Carles Brascó pels volts de 1991.

De la mateixa època que l’anterior i també realitzada l’any 1991 per Carles Brascó, trobem Bad Boy. Ben bé sota el castell i a l’aixopluc del Salt de la Reina Mora, aquesta és una de les plaques més magnífiques de Siurana. Bon accés, peu de via còmode i, no obstant, ben poques ascensions. En definitiva i –diguem-ho així- una altra d’aquestes vies que es fan estimar…

I acabem –que ja toca- amb una darrera via situada a un pas del cotxe, però per contra, amb accés en ràppel i peu de via exposat. Vinga, vinga -el sostre del Can te la Foto– és una d’aquelles petites joies oblidades de Siurana. És la més explosiva de les vies aquí descrites i, segurament, la menys repetida. Cal fer un esforç per accedir-hi, però valdrà la pena. La primera ascensió anà a càrrec, l’any 1995, d’un jove Pedro Pons que uns anys abans ja s’havia encarregat de realitzar el primer vuitè a vista de Siurana…

Són només vuit vies, però entre totes dibuixen l’ADN de Siurana. Podríem dir que integren la llista dels 8b’s superclàssics de Siurana? Potser. Però si no ens volem complicar, deixem-ho en què només són algunes vies bones de Siurana:

Umpah-pah, 8b; Migranya, 8b; Kurfil, 8b; Negociée, 8b; Via de l’Alsina, 8b; La ballade des pendús, 8b; Bad boy, 8b; Vinga vinga, 8b

GALERIA